Raça humana
De l’optimisme a la suor freda
No conservo gaires records jugant de petita amb jocs de construccions, i la primera imatge que em ve al cap, quan penso en l’acció d’armar peces de plàstic o fusta, és la del dia que vaig demanar ajuda a un veí per muntar un cotxet de joguina que els Reis Mags van deixar un any a casa. Devia arribar dividit en quatre o cinc parts, i a mi, dona de poca paciència, se’m feia una muntanya impossible d’escalar. Amb aquesta incapacitat extrema d’ordenar allò que se’ns presenta molt especejat, encara ara tinc de tant en tant un cop de rauxa i em disposo a muntar, amb les meves mans, un moble que t’endús de la botiga completament esquarterat. No dura gaire, la intenció de jugar a les construccions que pertanyen al món adult, però la predisposició inicial no falla. Ara he comprat un escriptori petit que no sembla difícil de bastir. A la caixa indica amb lletres enormes i majúscules que el muntatge és fàcil, així que un missatge al qual només li manquen els llums de neó no pot ser una enganyifa. Llàstima que necessitis una lupa per llegir que l’escriptori el podràs aixecar en 550 senzills passos. A més, t’avisen que les peces venen preacoblades i que requeriràs les eines mínimes, per tant veig factible muntar-lo amb les zero eines que normalment tinc a casa. El primer pas és disposar les peces sobre el terra. Quan les veig escampades, sense ordre ni concert, l’optimisme inicial es transforma en suor freda. Tinc clar que si les dues primeres peces obliguen a usar quatre cargols, a mi me’n sobraran dos. I pobre de tu que encaixis dues peces errònies, que ja no tens nassos de fer marxa enrere i gairebé hauràs de compar un escriptori nou. Tot plegat, per acabar demanant ajuda i per penedir-me de no haver comprat en una botiga que inclou el muntatge en el preu, tot i que potser, gràcies al nostre entestament, ja no són fàcils de trobar.