Impunitat franquista

Si no fos perquè algun llibre, algun article, algun documental o alguna pel·lícula es van resistint a l’oblit, arribaria un moment en què franquisme seria directament sinònim d’amnèsia i d’impunitat. Que això succeeixi entre les noves generacions, més projectades al futur que al passat, resulta resignadament comprensible. Però aquells que van viure sota la bota del Dictador, o els que vam entrar a la preadolescència amb el seu cadàver encara calent al llit, tenim l’obligació de mantenir la memòria enllustrada. Per això resulta enervant l’equidistància que encara avui manté el Partit Popular amb el que va representar la revolta militar contra la República legítima i la posterior Guerra Civil. Que la llei de Memòria Democràtica provoqui gratera urticant a la dreta és una ofensa a tots els que van deixar-hi la pell, als camps de batalla o després a les comissaries. Julio Pacheco, militant antifranquista, va ser detingut l’any 1975 i portat a punta de pistola a una comissaria de Madrid on afirma que el van torturar. Alguns dels acusats segueixen vius i identificats però gràcies als doblecs incomprensibles del Codi Penal espanyol la seva denúncia acaba de ser arxivada. Els acusats ni tan sols han necessitat un esforçat advocat defensor, la jutgessa ha aplicat el comodí indignant: tot ha prescrit. Paral·lelament a tot això ha tornat a TV3 la sèrie d’Eloi Vila Quanta guerra, amb un episodi en què l’actor Santi Millán descobreix com era el seu avi –al qual no va arribar a conèixer– la seva participació en la guerra i on està enterrat. El viatge ens portava a Millán i a tots els espectadors fins a Porcuna, Jaén, terra d’oliveres eixerides. I el moment més emotiu era quan ells entraven a l’arxiu històric municipal i hi trobaven la inscripció d’Antonio Millán Ballesteros com a milicià voluntari. Tenia només 18 anys quan va decidir quin era el bàndol dels bons, la mateixa edat que té ara el fill d’en Santi. De fons, no hi podia haver millor tria, se sentia Paco Ibáñez cantant els versos de Miguel Hernández: “Aceituneros altivos, decidme en el alma: ¿quién levantó los olivos?” Fins ara del seu avi Santi Millán no en sabia res. A casa, com a tantes altres, no se’n parlava i aquest és el més amarg triomf de Franco: 40 anys de silencis en plena dictadura i 40 més d’impunitat en plena democràcia.