La lliçó del jovent

De tots els moments de la Diada Nacional em quedo amb un: els representants d’una vintena d’entitats juvenils dels Països Catalans junts damunt l’escenari d’Òmnium a l’Arc de Triomf, llegint de manera coral el compromís unitari que han signat per la defensa dels drets col·lectius, l’autodeterminació i la preservació de la llengua catalana. Deu minuts impactants que van ser una injecció d’energia i optimisme en el futur, un potent missatge de renovació de lideratges i de suma de territoris per recosir la nació completa. Són la generació de la crisi. Com van explicar, han crescut amb la sensació que el seu futur estava hipotecat, però s’organitzen i es mobilitzen per canviar el rumb del seu destí. Van parlar de la repressió, dels atacs a la llengua i del dret a decidir, però també de les desigualtats socials, l’habitatge, l’emergència climàtica i la necessitat de plantar cara al discurs de l’odi.

Una generació feta d’activistes que saben sumar i compartir –quina lliçó davant l’actual desunió de l’independentisme!-, que abracen la diversitat de la societat i que no consideren l’emancipació nacional sense l’emancipació social; lluny queden aquells dies on ens feien triar entre ser nacionalista o ser d’esquerres. Activistes desacomplexats que no demanen perdó per parlar la seva llengua i no fan distincions d’origen ni d’accent.

El jovent que tant hem criminalitzat s’organitza i pren la paraula, “Volem ser protagonistes del relat polític, no només espectadors”, i reclama un relleu generacional. Fem-los cas, deixem-los pas. Admetem que són millors que nosaltres i deixem-los el timó. Segur que ells ens podran portar la nació més lluny.