“Parlez-vous catalan?”

M’ha arribat a les mans una publicació antiga, modesta i ben curiosa. És un breu diccionari de frases habituals en tres llengües: francès, castellà i català. En el pròleg es diu que “hauríem pogut donar només la traducció castellana de les frases franceses més corrents i satisfer d’aquesta manera les necessitats diàries del viatger. Però, tenint en compte que la fonètica francesa s’acosta més al català que al castellà i que a Barcelona és especialment el català l’idioma usat, hem preferit compondre aquesta obra d’aquesta manera, per tal que el viatger tingui una doble facilitat per a expressar els seus desigs en la llengua natural del país que visita”.

L’exemplar que tinc ha perdut algunes de les pàgines inicials i finals, dedicades probablement –com d’altres que s’han conservat– a la publicitat d’establiments barcelonins. També hi manquen la portada i qualsevol referència de data. M’agradaria saber-la, i com a orientació puc dir que els magatzems “El Águila” s’estaven a la plaça Reial, 13 i tenien un telèfon que avui fa molt d’efecte per la seva simplicitat: 2014. S’hi anuncia també el “jarabe osteógeno Genové”, de fosfat monocàlcic pur, el reconstituent més eficaç “para la infancia y la decrepitud” –som molt lluny, com veiem, de l’actual “tercera edat”…– de la famosa farmàcia Genové de la Rambla.

El català és pre-fabrià: “Aon puch descambiar?”, “cafè ab llet”, etc., i algunes de les frases evoquen perfectament una època sense avions, quan el turisme es feia bàsicament en tren i en vapor. En l’apartat dedicat a rentar i planxar roba, es parla de camises de dormir, colls postissos, parells de punys, hi ha massa midó, no està prou emmidonat… Més endavant hi trobem “cotxer, pari!”, i “dongui’m tinta, una ploma, paper xupó…”

De qui fou la iniciativa? Municipal? Comercial? D’aleshores ençà el turisme ha fet un salt enorme, i potser aquest precedent que avui cito animarà algú a actualitzar la idea. Un minimanual d’aquesta mena, repartit arreu, seria una acció de relacions públiques catalanes ben positiva.

Lleis quotidianes

El 12 de setembre vaig parlar d’una col·lecció de lleis de la vida normal, com aquella que diu que les portes batents s’obren sempre contra vosaltres quan les voleu empènyer, i al revés, i que, quan una torrada amb mantega cau, ho fa sempre amb la cara plena de mantega a terra. Deia que els lectors podrien aportar d’altres lleis. Ja és un fet. Un diputat al Parlament en recorda dues més: “No hi ha cap problema, per complicat que sigui, que analitzat detalladament no resulti ser molt més complicat encara”, i “Una bossa de queviures produeix dues bosses de deixalles”. I hi afegeix una magnífica observació personal: “Quan es vol calçar una criatura, sempre alça l’altre peu”. Gràcies.