Dies i congressos

No hi ha setembre sense tardor políticament decisiva, en part, perquè l’absència de majories obliga a pactar els respectius pressupostos, o a prorrogar-los amb el desgast que implica per als governs. Aquesta ho serà, tot i que després a les primaveres i els estius es convoquen eleccions, mocions de censura o amnisties. Bona part dels partits convoquen congressos per redefinir-se i encavalcaran ideologies de fons i nous lideratges, amb decisions immediates sobre immigració, multireincidents o Veneçuela, que els obliga a prendre posició i diferenciar-se a curt termini. I en això estem. Aquest cap de setmana s’ha desbrossat ja el camí de Colau més enllà de Barcelona per liderar els comuns, de moment amb la fórmula dels últims anys de crítica i suport incondicional alhora al PSC. La convulsa ERC s’ha donat més temps i avala els governs socialistes fins que caiguin de madurs, segurament perquè cicatritzar les ferides que deixarà la davallada electoral, l’allunyament de la seva base i el congrés la deixarà prou allisada. Junts, també, per construir-se com a alternativa –ja té lideratge– mentre el Constitucional i Europa no decideixen sobre l’amnistia. Anirà flirtejant si recupera liberalisme de CDC o el front patriòtic i resistent. La CUP decideix dissabte si redueix l’assemblearisme o segueix amb el seu sistema més local. Només el PSC evita el debat extern, enfeinat governant les principals institucions. Té marge, tot i que, en un futur, tot allò que grinyoli serà responsabilitat seva. La qüestió és si les decisions diàries acabaran derivant en posicions de fermesa que bloquegin i generin nous comicis, com ara el Hard Rock. Mentrestant, el govern d’Illa farà llarg camí, perquè la pressió li vindrà més pels incompliments del PSOE que des del Parlament. Sánchez també el fa, però amb menys perspectiva, perquè ja li trontolla el suport d’Ábalos i de Junts, tot i que aquests poden tibar la corda però no trencar-la mentre no es resolgui l’amnistia, que amb un altre executiu a La Moncloa seria història.