Pipí i caca al carrer

Ells neixen, creixen, es desenvolupen i moren. I durant el seu trànsit per la vida respiren, mengen, dormen, juguen i reaccionen quan se’ls crida pel seu nom. Saben perfectament sota quin sostre viuen i també reconeixen la resta de membres de la família. I sí, fan pipí i caca. Si parléssim d’un nadó, tothom tindria clar que no es pot sortir de casa sense una bossa amb menjar per si de cop l’assalta la gana i també hi ficaríem bolquers i material per eixugar-los el cul quan les circumstàncies ho requereixin. Per descomptat, ningú posaria una criatura a defecar o pixar enmig d’una vorera, o contra una façana, tot i que admeto que em té impressionada un pare que tinc fitxat i que, cada tarda, quan la nena de 3 o 4 anys li indica que necessita espixorrar-se, la col·loca en un racó del sorral del parc infantil on desenes de nens remouran instants després tot allò que troben al davant. En qualsevol cas, si algú ordenés al seu fill treure’s la tita enmig d’una vorera, conclouríem que s’ha begut l’enteniment. Ara pensin en un ésser viu que neix, creix i tot allò que comentàvem al principi de l’article i dirigeixin la mirada cap als gossos. Fan les seves necessitats igual que qualsevol home o dona però una bona majoria d’amos surten al carrer com a cal sogre. Si les persones no anem deixant rastre ni al bell mig de la via pública, ni contra les parets de les cases, o contra les rodes dels cotxes, per què permetem que les mascotes ho facin? I més quan la solució és tan simple com fer ús de les àrees per a gossos o agafar una ampolleta, obrir-la, omplir-la d’aigua, tornar-la a tancar i portar-la sempre a sobre quan es treu a passejar el gos, per després ruixar el seu pixum o les restes de la seva merda. I atenció, que fins i tot serveix l’aigua de l’aixeta, ni tan sols cal que sigui embotellada. Va, vinga, que no deu ser tan complicat.