Bacall

Escric aquest article en memòria de Lauren Bacall just el dia, 16 de setembre del 2024, del centenari del seu naixement al Bronx de Nova York, on va morir noranta anys després, a Manhattan, al seu apartament a l’edifici Dakota. El cas és que pertanyo als cinèfils d’una generació que, quan érem joves, vam descobrir l’actriu en un revival de Humprey Bogart: als últims anys vuitanta van proliferar cicles de films de qui va començar a fer-se mític a partir de Casablanca. És clar que en formava part aquesta pel·lícula, on comparteix protagonisme amb la gran Ingrid Bergman, però en moltes de les altres hi és Lauren Bacall: Tenir-ne o no, El son etern, Camí fosc, Cayo largo. Rodant la primera, Bacall i Bogart es van enamorar. Però no perdem el fil pel que fa al propòsit: recordar quan se’m va revelar el magnetisme d’ella. Descoberta per Howard Hawks quan era una jove model, a Tenir-ne o no, on encarna una dona d’esperit lliure, apareix allò atraient de Bacall per sempre: aquella mirada de baix a dalt, aquella veu greu, aquella ironia, aquella desimboltura entre l’elegància i un cert desmanegament.

Allò que vull dir és que el mite Bogart va fer que uns quants i quantes sentíssim una fascinació per Bacall. Volent-ne saber, vam adonar-nos que va restar massa associada a qui va ser el seu primer marit, mort al 1957 als dotze anys de casats, i que Hollywood no va fer prou cas ni a la seva fotogènia ni a les dots per a la comèdia (genial a Designing woman, de Minnelli) i també per al melodrama, com demostra Escrit en el vent, de Sirk. A la vegada, però, també s’havia convertit en un cert mite que no és aliè a la seva presència en algunes pel·lícules que va fer als últims anys de la seva vida i que, en part, vam veure per ella.