L’infart del dilluns

Escric aques­tes rat­lles –que el lec­tor veurà dimarts– diu­menge després de dinar. Em poso a escriure com qui s’admi­nis­tra una vacuna con­tra demà, dilluns.

Perquè el dilluns és el dia de la set­mana més perillós per al cor, si hem de creure –i jo hi crec– els estu­dis de l’Asso­ci­ació Mèdica Ame­ri­cana. El 75 per cent dels infarts mor­tals que es pro­du­ei­xen en llocs de tre­ball es pre­sen­ten dilluns i gene­ral­ment afec­ten les per­so­nes que no tenen en el seu his­to­rial cap tras­torn cardíac.

Els autors de l’estudi afir­men que entre les cau­ses d’aquest gran nom­bre d’infarts del dilluns cal tenir molt en compte la rein­cor­po­ració a l’“stress ocu­pa­ci­o­nal” (d’això, abans en dèiem el dis­gust d’haver de tre­ba­llar) i el retorn a l’acti­vi­tat i la con­ta­mi­nació ciu­ta­dana després del des­cans del cap de set­mana.

En els meus temps d’estu­di­ant cor­ria aque­lla dita: “Post fes­tum, pes­tum”. El ren­di­ment després d’una festa solia ser molt pobre i tots estàvem més dis­trets o man­dro­sos que de cos­tum. S’havia tren­cat el ritme. Sem­pre m’ha intri­gat que costi tant de pas­sar de l’oci al tre­ball, i que no costi gens d’inter­rom­pre el tre­ball per pas­sar a l’oci. El que m’ha intri­gat, exac­ta­ment, és que davant aquest fet pro­vadíssim es con­si­deri que el nor­mal és tre­ba­llar.

Per tal d’evi­tar l’infart del dilluns, hi havia diver­ses solu­ci­ons, la pri­mera de les quals seria con­ver­tir els dilluns en festa. Després d’un any d’expe­ri­men­tació, l’Asso­ci­ació Mèdica Ame­ri­cana ens podria infor­mar si ha apa­re­gut, en subs­ti­tució, l’infart dels dimarts. Si fos així, es tracta de seguir el procés, dia a dia, fins acon­se­guir la total eli­mi­nació de l’infart labo­ral per la sim­ple eli­mi­nació dels dies de feina.

L’altre cri­teri és l’opo­sat: tre­ba­llar dis­sabte i diu­menge. D’aquesta manera s’evita el xoc del dilluns. Aca­ba­des les fes­tes, aca­ba­des les pes­tes que en són con­seqüència.

Com que jo no em puc per­me­tre la festa contínua, l’únic antídot con­tra l’infart que està al meu abast és no dei­xar de tre­ba­llar dis­sab­tes i diu­men­ges, per tal de rebai­xar el con­tin­gut des­a­gra­da­ble del dilluns. L’impor­tant, sem­bla, és no accen­tuar la dis­tinció entre dies bons i dies dolents, i inten­tar, d’aquesta manera, anar-los pas­sant d’una manera llisa i poc con­tras­tada.

Per això penso que no és del tot just l’informe mèdic que atri­bu­eix l’abundància d’infarts al retorn a l’angoixa del tre­ball; amb la mateixa raó podria atri­buir-se a l’obses­siva valo­ració del diu­menge com a dia preciós per a vaga­re­jar i puri­fi­car-se, i aquesta obsessió –que sovint acaba frus­trant-nos– pot ser la causa real de l’infart de l’endemà. L’aire pur dels bos­cos em fa molta por, i el cap de set­mana pro­curo, si sóc al camp, man­te­nir una certa inha­lació de fum de pipa, per tal de man­te­nir una con­tinuïtat d’estímuls i reac­ci­ons físiques i psi­cològiques. El meu ideal –no acon­se­guit, és clar– és la situ­ació esta­bi­lit­zada d’una mica de feina i una mica d’into­xi­cació, com a garan­tia per­ma­nent con­tra el massa i el massa poc.