L’infart del dilluns

Escric aquestes ratlles –que el lector veurà dimarts– diumenge després de dinar. Em poso a escriure com qui s’administra una vacuna contra demà, dilluns.

Perquè el dilluns és el dia de la setmana més perillós per al cor, si hem de creure –i jo hi crec– els estudis de l’Associació Mèdica Americana. El 75 per cent dels infarts mortals que es produeixen en llocs de treball es presenten dilluns i generalment afecten les persones que no tenen en el seu historial cap trastorn cardíac.

Els autors de l’estudi afirmen que entre les causes d’aquest gran nombre d’infarts del dilluns cal tenir molt en compte la reincorporació a l’“stress ocupacional” (d’això, abans en dèiem el disgust d’haver de treballar) i el retorn a l’activitat i la contaminació ciutadana després del descans del cap de setmana.

En els meus temps d’estudiant corria aquella dita: “Post festum, pestum”. El rendiment després d’una festa solia ser molt pobre i tots estàvem més distrets o mandrosos que de costum. S’havia trencat el ritme. Sempre m’ha intrigat que costi tant de passar de l’oci al treball, i que no costi gens d’interrompre el treball per passar a l’oci. El que m’ha intrigat, exactament, és que davant aquest fet provadíssim es consideri que el normal és treballar.

Per tal d’evitar l’infart del dilluns, hi havia diverses solucions, la primera de les quals seria convertir els dilluns en festa. Després d’un any d’experimentació, l’Associació Mèdica Americana ens podria informar si ha aparegut, en substitució, l’infart dels dimarts. Si fos així, es tracta de seguir el procés, dia a dia, fins aconseguir la total eliminació de l’infart laboral per la simple eliminació dels dies de feina.

L’altre criteri és l’oposat: treballar dissabte i diumenge. D’aquesta manera s’evita el xoc del dilluns. Acabades les festes, acabades les pestes que en són conseqüència.

Com que jo no em puc permetre la festa contínua, l’únic antídot contra l’infart que està al meu abast és no deixar de treballar dissabtes i diumenges, per tal de rebaixar el contingut desagradable del dilluns. L’important, sembla, és no accentuar la distinció entre dies bons i dies dolents, i intentar, d’aquesta manera, anar-los passant d’una manera llisa i poc contrastada.

Per això penso que no és del tot just l’informe mèdic que atribueix l’abundància d’infarts al retorn a l’angoixa del treball; amb la mateixa raó podria atribuir-se a l’obsessiva valoració del diumenge com a dia preciós per a vagarejar i purificar-se, i aquesta obsessió –que sovint acaba frustrant-nos– pot ser la causa real de l’infart de l’endemà. L’aire pur dels boscos em fa molta por, i el cap de setmana procuro, si sóc al camp, mantenir una certa inhalació de fum de pipa, per tal de mantenir una continuïtat d’estímuls i reaccions físiques i psicològiques. El meu ideal –no aconseguit, és clar– és la situació estabilitzada d’una mica de feina i una mica d’intoxicació, com a garantia permanent contra el massa i el massa poc.