Al·lucino amb Sabrià

Temps era temps, els partits organitzaven actes d’entrega de carnets als militants. Augmentar la militància era capital. No vivien de les institucions, els governs i les subvencions, sinó que vivien de la militància. Quan captaven un peix gros feien una festa especial i a alguns independents de renom els varen perseguir anys i anys perquè agafessin el carnet. Darrerament aquestes litúrgies no es porten perquè ja no és de les quotes, que viuen els partits i la tendència és més aviat a marcar els cessaments i les desercions, com una manera de (perdoneu-me l’expressió) pixar cantonada. Maragall estripa el carnet d’ERC. Miquel Sàmper deixa Junts. La meitat de Cs se’n va al PP. Elisenda Alamany deixa Catalunya en Comú. De tot i força!, que diria l’àvia Neus. Com quan varen anar deixant la militància a Unió! O com quan varen fugir del PSC famílies enteres! Vaig pensar que la millor manera de saber si Sergi Sabrià ha deixat la militància d’ERC per fugir de la comissió de Garanties, era preguntar-li-ho a ell mateix. La resposta m’ha deixat quatre dies al·lucinant mandarines. Des de dijous que hi dono voltes. “La militància és personal i secreta”, m’escriu en Sergi, i hi afegeix: “El junquerisme es dedica al rumor permanent.” Li vaig contestar el que ell ja sabia: “No tinc contacte amb el junquerisme. L’últim que tenia anotat era un dia a Peralada que tu em vas renyar per com tractava l’Oriol...” I aquí es talla la comunicació. Al·lucino!