Cándido Méndez, caspa

Els grans sindicats espanyols porten casposos una colla d’anys i n’han fet repetides i variades exhibicions. La seva és una caspa especial i resistent, que va a més, i que no s’aconsegueixen treure’s del cim perquè no fan gaire res per treure-se-la. L’han manifestat en diferents iconografies. Ara ha estat Cándido Méndez qui se l’ha espolsat sense mirar prim i sense esperrucar-se veient què ni qui emblanquinava. Potser sí que comença a ser hora de regular la difusió del que surt i el que no surt de la boqueta de pinyonet de tant gerro xinès com ha generat la reconsagrada transició. Méndez no és cap geni ni cap llumenera. Molt vulgar i repetit. Està en línia i concordança amb tota la gerontocràcia socialista que venera la idea que del gat l’únic que importa és que agafi rates. Per això el sindicalista espanyol està contra la llei d’amnistia i contra el finançament singular de Catalunya o el que sigui que hagin pactat PSC i ERC. Fins aquí, el que deia, vulgaritat. Però Cándido Méndez, com a bon sindicalista, té idees pròpies i ben treballades. No improvisa, no. Vol recuperar la mili, el servei militar obligatori, com una manera de “repassar els trets que ens uneixen a tots els espanyols”, perquè Méndez està preocupat. Considera l’home que “s’està produint una esfilagarsada de la identitat nacional”. Valga’m déu, la creu i el fuster que la feu, que diria l’àvia Neus. Cándido Méndez, la caspa amb un toc de modernitat! Vol mili paritària. Dones i homes.