El món ignorat de les plantes

Tenim una consciència molt escassa del fet que les plan­tes són éssers vivents. Ens tra­eix la nos­tra per­ti­nença al regne ani­mal, i ens és fàcil ado­nar-nos que una bes­ti­ola viu –ni que sigui minúscula–, men­tre que ens costa de veure en una majes­tu­osa alzina o en una minúscula her­beta un “indi­vidu” amb vida pròpia –com un gos, com nosal­tres matei­xos.

Si la Soci­e­tat pro­tec­tora d’ani­mals i plan­tes ens pro­por­cionés un detall de les denúncies rebu­des o de les acci­ons empre­ses, des­co­briríem que gai­rebé només comp­ten els ani­mals; es recu­llen els gos­sos aban­do­nats, però qui es pre­o­cupa de les plan­tes aban­do­na­des? Es parla dels ciu­ta­dans irres­pon­sa­bles que duen els gos­sos a per­dre quan vénen les vacan­ces, o quan un canvi de vida no els per­met de tenir-ne cura, i ningú no parla, en canvi, de les plan­tes que aquest estiu s’han dei­xat al pis de Bar­ce­lona i al cap de tres set­ma­nes de no ésser rega­des han mort en una llarga ago­nia.

Ago­nia que ha estat, a més, dolo­rosa? Vet aquí el pro­blema. No em costa gens d’ima­gi­nar que, per a una planta, tota mena d’ani­mals –un ocell, un gos– poden ser sim­ples éssers mecànics; de la mateixa manera, els ani­mals no estem pre­pa­rats per a enten­dre la sen­si­bi­li­tat vege­tal. Quan diem “l’hortènsia s’està morint” volem dir, en el fons, l’hortènsia s’està “aca­bant”, com s’acaba el dia, o un pro­grama de tele­visió, o una llon­ga­nissa. Com si l’hortènsia fos també un meca­nisme o un objecte. Si penséssim real­ment “morir”, els plan­te­jaríem uns inter­ro­gants sobre la soli­da­ri­tat de les espècies vives que nor­mal­ment no ens pre­o­cu­pen.

No són només inter­ro­gants, sinó afir­ma­ci­ons rotun­des el que tro­bem en el lli­bre “The psyc­hic power of plants”, de John Whit­man, publi­cat en cas­tellà per Edi­ci­ons Martínez Roca. Afir­ma­ci­ons que tenen el suport de tes­ti­mo­nis i pro­ves expe­ri­men­tals, que jo no sóc ningú per a valo­rar però que són por­tes ober­tes a nous conei­xe­ments. Al cap­da­vall, com ha escrit Mar­ga­ret Mead, tota la història del progrés científic és plena d’homes que inves­ti­guen fenòmens en l’existència dels quals la ciència ofi­cial no creia.

S’han foto­gra­fiat fulles amb una part arren­cada, i en reve­lar-se la pel·lícula ha apa­re­gut la imatge de la fulla sen­cera; apa­rells per­fec­ci­o­nats per­me­ten d’opi­nar que s’ha foto­gra­fiat, doncs, un camp d’ener­gia. Un audiòmetre d’ones alfa detectà can­vis en el micro­vol­tatge d’una planta que era amenaçada per la muller d’un inves­ti­ga­dor. L’expe­ri­ment de Backs­ter és espec­ta­cu­lar: demanà a sis estu­di­ants que l’aju­des­sin a demos­trar la capa­ci­tat de les plan­tes per a recor­dar fets pas­sats. Un d’ells matà una planta, en presència d’una altra, en una cam­bra en la qual no hi havia ningú més. La planta super­vi­vent fou con­nec­tada a un polígraf, i ales­ho­res els sis estu­di­ants van entrar en la cam­bra l’un dar­rer l’altre; quan “l’assassí” hi entrà, l’apa­rell inicià un traç frenètic: la planta reac­ci­o­nava amb violència davant la pro­xi­mi­tat del cul­pa­ble.

La infor­mació sobre el tema és acla­pa­ra­dora, i en el fons penso que, si accep­tem que les plan­tes “viuen”, hem d’accep­tar que no tan sols els afecta la llum o la tem­pe­ra­tura, sinó la música, els sorolls, els colors ambi­en­tals, els sen­ti­ments de les per­so­nes que les “trac­ten”… Creure que això influ­eix en un gos o en un gat casolà, i no en una planta, em sem­bla una inco­herència, i pro­ba­ble­ment una mos­tra d’orgull “ani­mal”…