Si els fills de lloba volessin

El franquisme va crear un món de contrastos, del gris al negre (tampoc cal enganyar-nos). Hi havia homes que cobraven per matar altres homes, executors de sentències en deien, i d’altres homes –i en aquest cas també alguna dona– que cobraven per llegir, llegir coses escrites per altres, passar-hi un llapis de color blau i vermell i censurar-los; lectors, se’n deia en la nomenclatura oficial. Sí, de la mateixa manera que el franquisme tenia un reduït grup d’homes pràcticament analfabets que feien anar el garrot vil, també disposava d’un petit exèrcit que era tot el contrari, personal que cobrava, i molt, només per llegir.

Ben bé es pot dir que aquestes són dues cares aparentment oposades d’una mateixa bèstia depredadora, un llop que en aquest país on és tradició matar-los –i no només això, sinó també proclamar el seu extermini als quatre vents, estripant la veu– va regnar impunement fins que va estirar la pota (que mai millor dit, si es tracta de parlar de llops).

Amb el temps la cosa ha estat diferent i són molts els que ja s’atreveixen a passar comptes amb aquell règim de la por, assenyalant, denunciant, posant negre sobre blanc totes les barbaritats fetes i que durant massa temps han romàs amagades, silenciades, protegides. En aquest propòsit, hi treballa des de fa 20 anys una dona valenta, competent i enderiada, la Maria Salicrú-Maltas, que ha culminat amb un llibre més que indispensable, extraordinari, la seva particular cacera del llop, en aquest cas els homes i dones que des del Ministerio de Información y Turismo van participar en la repugnant pràctica del control i censura de la Nova Cançó.

El somriure d’orella a orella de Salicrú, presentant dimarts el seu treball Aquesta cançó, no! a la seu de l’editorial Comanegra, és la mostra més evident que aquesta franctiradora amb peus d’historiadora i mans de cronista ha encertat en el blanc. I amb raó, i la satisfacció personal per la feina ben feta queda justificada pel fet d’haver viatjat fins a la mateixa gola del llop, haver-hi congeniat i haver estat capaç de sortir-ne per explicar-ho en un text que té la fonamentació de la tècnica de la historiografia, el ritme de la crònica periodística i, fins i tot, l’adrenalina de les històries d’aventures, perquè viatjar al passat i tornar-ne és una gran aventura.

I tot plegat va de llops perquè –oh, casualitat– el gran personatge que localitza, amb qui parla i que desemmascara Salicrú és un castellonenc de nom José Melchor Mampel Llop, a qui el llibre presenta com el “principal censor de llibres i cançons en català entre mitjans dels seixanta i mitjans dels setanta”. Doncs ja està tot dit.

Aquesta cançó, no! té la virtut dels bons llibres que estan plens de colzes i racons, per tant impossible saltar-se ni una línia a risc de perdre’s una perla. Atenció, per exemple, a la pàgina 57, on l’antic cap de protocol del Govern Civil de Barcelona, Paco Bonifasi, recordant batalles explica que va veure “el cos present del policia que suposadament va assassinar Puig Antich”. I ho diu així, “suposadament”, caram, que interessant. Estaria bé saber què en pensaria, d’això, un altre llop, Joaquín Lobón, l’auditor general que va dirigir els fils del consell de guerra que va portar a la mort en Salvador. Queda molt clar; si els fills de lloba volessin no es veuria mai el sol.