OEU

Ara imagineu-vos que la meitat de l’Hospitalet de Llobregat ingressés a l’ONU com un país independent, amb els mateixos drets que els grans Estats del món.

Dic la meitat de l’Hospitalet, i no tot l’Hospitalet, perquè només són cent mil els habitants de Saint-Vincent/Grenada, les petites illes antillanes que s’han convertit en el país número 154 de les Nacions Unides.

Si us dic que Saint-Vincent/Grenada són unes illes situades a 160 quilòmetres de l’illa de Santa Lucia, al sud, en el grup de les Windward Islands, suposo que us quedareu més o menys com abans. Ah, però els santvicentins-grenadins, noi, no s’hi han quedat pas, com abans: eren una colònia anglesa, i ara tenen himne, bandera, parlament, Estat propi i veu i vot a l’Assemblea general de les Nacions Unides.

El mateix ha passat amb Trinitat i Tobago, Barbados i d’altres illes escampades pels mars més diversos. A la llista dels Estats presents a l’ONU hi ha països com Bahrain (200.000 habitants), Comores (250.000) a l’Índic, les illes Fiji a la Polinèsia, les Maldives, pràcticament una ciutat sola, Singapur, Botswana, Burundi, Lesotho, Malawi, Qatar –un emirat de cent mil habitants–, Ngwane…

En alguns d’aquests novíssims Estats hi ha encara violentes lluites tribals i dictadures personalíssimes; l’invent d’una Constitució no va més enllà de deu o vint anys, etc.

M’agradaria saber si el senyor Manuel Fraga creu que Lesotho, Ngwane, Qatar, etc., són “nacions”, que és un tema que li escau d’aclarir com a expert en dret polític. Ho dic perquè Fraga nega sistemàticament l’aplicació del concepte de nació –i fins i tot de la constitucional “nacionalitat”– a Catalunya, de la qual parla sempre com “de esta región”. ¿Existeix una història nacional, una cultura nacional, una llengua nacional a les illes Saint-Vincent que ara són a l’ONU? Em penso que caldrà admetre que no, i, per tant, que no és l’existència d’una estructura estatal allò que defineix una nació. D’aquí a admetre que hi pot haver nacions sense Estat només hi ha un pas… Les nacions són substancials, mentre que els Estats són circumstancials. L’ONU actual és un simple reflex d’una situació política contradictòria, no pas un projecte d’una reorganització política satisfactòria. Que hi figuri Bielorússia –o Rússia Blanca– que forma part de l’URSS, però que no hi figuri el País de Gal·les, per exemple, és ben poc raonable. Bielorússia és una autèntica nació –molt desconeguda entre nosaltres– en la zona de fricció entre Polònia i Rússia, amb llengua de cultura pròpia, que aconseguí d’ésser membre de les Nacions Unides. D’altres nacions no han estat tan afortunades.

I és que ha arribat l’hora d’adonar-se, i dir-ho públicament, que l’ONU manté una denominació totalment equivocada: no és l’Organització de les “Nacions” Unides, sinó l’Organització dels “Estats”.

Els catalans hem d’exigir-nos, i d’exigir, que la justa distinció sigui perfectament respectada. Perquè una de dues: o ens accepten a l’ONU, o allò és l’OEU.