L’embolic

El món està cada vegada més embolicat, i ho dic –contra el que podria suposar-se– en el sentit literal del mot. D’una banda, sembla que l’atmosfera es va fent cada vegada més densa, que l’aire s’omple de substàncies artificials i que, en definitiva, el planeta s’embolica amb una mena de mocador que no és pas l’antic i aromàtic mocador de fer farcells.

Com a conseqüència d’aquest fet, hi ha un segon embolic: el dels monuments.

Els turistes es desesperen. El Duomo de Milà, Notre-Dame de París, la catedral d’aquí i el famós palau d’allà, tota una colla d’edificis típicament representatius es presenten, sovint, encoberts per estructures metàl·liques i grans superfícies de lona que permeten una periòdica restauració. Retratar un edifici embenat no satisfà el viatger, i hom se sent realment fracassat –i turísticament estafat– quan de tornada ensenya les fotografies als amics i ha de dir: darrera d’aquest enreixat tan lleig hi ha l’església més bonica d’Itàlia.

Fa temps s’anuncià que el Partenó d’Atenes, obra única en el món, era ràpidament destruït per la contaminació. Si es volia conservar el que en queda, calia endur-se’l del clàssic turó o tapar-lo. Ara passa el mateix a l’altra gran capital històrica europea: Roma. L’Arc de Constantí, el Coliseu i d’altres monuments de la ciutat “eterna” han deixat de ser eterns, i la pedra és víctima de l’ambient. ¿És que haurem d’“enfundar” totes aquestes construccions, com feien les àvies amb les butaques? O les haurem de “plastificar”?

L’última notícia en aquest camp és inconcebible: fins i tot el Taj-Mahal, a l’Índia, està greument amenaçat. Primer m’ha costat de creure-ho, perquè, ¿quina contaminació hi ha a l’aire, a l’Índia? El Taj-Mahal és prop d’Agra, i una vegada, anant de Jaipur a Agra, en 225 quilòmetres només vaig veure un sol cotxe, un tractor, un voltor aixafat i alguns camions. Potser la imatge del progrés més avançada la donaven uns homes que estiraven alguna cosa enmig dels camps… Era un cable de telèfon.

El Taj-Mahal és el monument funerari que un emperador dedicà a la seva muller. Vist de lluny, té alguna cosa de miratge, d’irreal, i en la calitja de la tarda sembla una immensa medusa blanca, flotant. Quan me’l mirava des del Fort d’Agra, m’esgarrifava pensar que l’emperador que el manà construir es va passar set anys mirant-lo des d’aquest mateix punt… empresonat pel seu propi fill, fins que morí.

El Taj-Mahal desvetlla sentiments molt oposats, i si per a alguns és una peça de “pastisseria” arquitectònica, per a uns altres és el Partenó de l’Àsia. De fet, supera tota possibilitat de comparació i d’anàlisi, sobretot si el mirem amb els nostres ulls mediterranis. És una gegantina bogeria de marbre, enriquida amb diamants, turqueses, malaquites… Els rampinyadors que fa segles se’n van endur algun element mai no en van arrencar cap pedra preciosa: els semblava impossible que fossin de debò.

Ara, el Taj-Mahal és afectat per la contaminació que produeix una refineria de petroli… Ni l’Índia no se’n salva!