Inquietuds d’octubre

De bastants anys ençà, quan comença l’octubre se’m presenten amb una forta intensitat –durant uns quants dies: hom s’adapta ràpidament a tot, o a gairebé tot– dos sentiments que en certa manera es complementen: la insatisfacció i l’optimisme.

La insatisfacció neix del neguitisme general que es manifesta en iniciar-se això que en diem el “curs” o la “temporada”. Em trobo pressionat per peticions d’activitats o col·laboracions que depassen les meves possibilitats. Hom no pot escriure tantes pàgines extra ni dedicar tantes hores a entrevistes, per molt meritòries que siguin les publicacions que et fan l’honor de pensar en tu. En defensa pròpia, per acabar almenys viu –encara que masegat– el “round” de l’octubre no hi ha altre remei que mirar d’esquivar els cops imprevistos arraconat en un angle del “ring”.

Psíquicament, aquest combatre a la contra –“ho sento, però ja no dono l’abast”, “no trobaríeu una altra persona?”, etc.– és molt fatigant i et deixa un regust amarg de fracàs.

Al mateix temps, però, aquesta frustració es compensa amb un sentiment d’entusiasme i de fe en l’home que també neix amb l’octubre. Me’l proporciona la meva relació, de fa anys, amb cursets i activitats populars. Des del punt de vista personal, la meva participació en cursos d’expressió és profundament satisfactòria. He acabat fa un parell d’hores una primera sessió, i he comprovat, una vegada més, que hi ha gent admirable. Gent –joves i grans, homes i dones– que tenen inquietuds, i que a l’octubre les tradueixen en actes; gent que dedica hores valuoses –just acabada la jornada de treball– a encuriosir-se, a formar-se, a fer un pas i un altre pas pel camí apassionant de les noves experiències. Cada octubre en conec de nous, i la seva fe en les possibilitats de progrés és una lliçó per la qual els sóc deutor. Que n’és, d’engrescador, veure gent engrescada!

I, encara que no ho visqués tan de prop, n’hi ha prou d’obrir els diaris, llegir algunes circulars que ens arriben i donar un cop d’ull al programa d’activitats de centres i associacions per adonar-se que l’octubre arriba amb la força d’una onada, la força de la gent que “vol fer coses”.

Inevitablement, l’onada perdrà bona part de l’empenta quan la filtrarà la sorra dels dies, però deixeu-me ara compartir la il·lusió dels qui han fet projectes, dels qui han adquirit amb ells mateixos, aquest octubre, el compromís de fer un esforç d’enriquiment cultural i social. Quina llàstima que no hi hagi prou carrils, i prou a l’abast de tothom, per a endegar profitosament tantes inquietuds positives!

Deixeu-me, també, que aquest comentari no es mogui de la seva modesta i concreta dimensió: mostrar la meva simpatia per la gent que, aquest octubre, “s’ha apuntat” a alguna cosa. Fer l’elogi de la gent que s’ha matriculat contra la rutina o la indiferència. Si no m’equivoco, “matrícula” vol dir “mareta”, i ve de l’arrel “mare”. Aquest octubre, doncs, hi ha gent que s’ha inscrit en l’esperança de “generar” una nova vitalitat. Que, com se solia dir, aquesta gestació arribi feliçment a terme.