Què ensenyem als joves

Quan érem petits, a les acaballes del franquisme, els alumnes de l’EGB érem repartits de manera arbitrària en tres grups –l’A per als privilegiats, el B per als recuperables i el C per als irredempts–, una realitat completada per un parell més de trets massa habituals: els capellans grapejaven assignatures i criatures i els mestres ens provocaven més por que respecte. Al cap de cinquanta anys, no és la dictadura el que agonitza sinó les llibertats, i tant els informes oficials com l’opinió dels docents constaten la mala qualitat de l’ensenyament actual que, això sí, afortunadament va deixar enrere el franquista, basat en el lema sinistre de “la letra con sangre entra”. En donen fe dos llibres acabats de publicar signats per dues veus autoritzades: Incompetències bàsiques (Pòrtic), del professor Damià Bardera, i Prohibido repetir (Rosamerón), del pedagog Gregorio Luri . En tots dos hi ha una coincidència que hauria de fer posar els pèls de punta, fins i tot al borrissol del bigotis dels alumnes: l’esforç va erròniament associat a l’antiga escola i les noves metodologies prioritzen el benestar dels escolaritzats al seu aprenentatge. Per això donen importància a recuperar la memorització, a saber escriure i posar-hi context. Però si els joves estan sent mal educats, o deficientment educats, no és només per culpa seva. És, ho diuen els experts, per la coincidència d’una tríada: la manca d’implicació però també d’expectatives d’un alumnat sense horitzó laboral ni d’habitatge, la desorientació de part del professorat i les característiques ineficaces d’un sistema que no protegeix l’autoritat dels docents ni articula millors eines d’estudi per als alumnes. Pel camí hem perdut expressions abans tan presents com “que el llegir no ens faci perdre l’escriure” o “a poc a poc i bona lletra”, frases tristament prehistòriques ara que els joves ni tan sols necessiten completar la ratlla quan teclegen el mòbil. Un professor en actiu d’un institut català m’explica que per dinamitzar l’ensopida aula va tenir la idea de distribuir un text de Mein Kampf, d’Adolf Hitler, sense dir-los el nom de l’autor. Els va demanar qui pensaven que l’havia escrit, molts no van contestar i alguns més valdria que no ho haguessin fet perquè van dir: Josep Pla. Una collonada colossal, que diria ell.