Draghi i el salvament del benestar europeu

Finalment, i després de diversos ajornaments per no fer-ho coincidir amb la renovació legislativa i executiva de la Unió Europea arran de les eleccions al Parlament del mes de juny passat, Mario Draghi ha presentat i lliurat l’informe encarregat per la presidenta reelecta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen.

A l’antic president del Consell de Ministres italià i del Banc Central Europeu li varen encomanar donar una resposta amb propostes concretes per resoldre la pèrdua de competitivitat d’una economia europea que ha experimentat, especialment en els darrers vint anys, un limitat creixement comparat amb el dels Estats Units i, per descomptat, el de la Xina. Tot plegat, generat per una enorme bretxa de productivitat i d’avenços tecnològics.

No ha decebut. El document de 400 pàgines El futur de la competitivitat europea comença presentant la realitat d’una economia que s’atura per una productivitat insuficient, fet que ha generat un lent creixement de l’activitat gairebé a tot Europa. L’obertura comercial, una energia assequible i una certa estabilitat geopolítica s’han evaporat com a avantatges europeus i Draghi planteja recuperar-los amb el foment de la innovació i de la sostenibilitat energètica, i reaccionant a les tensions internacionals amb més seguretat i menys dependències. Les receptes, clares i molt alineades amb les de l’informe Letta anterior al de Draghi, inclouen més integració econòmica i acabar els mercats únics pendents; una estratègia d’impuls industrial i competitiu; una inversió pública i privada massiva amb recursos financers generats per la globalitat de la Unió, i una governança reforçada més àgil i de millor regulació. Tot plegat, contingut en un gran nombre d’ambicioses propostes molt concretes.

Draghi no vol canviar el model social europeu, el vol preservar i, de fet, salvar-lo. Descriu específicament que ens hem d’acostar a la dinàmica d’innovació i de creixement de la productivitat dels Estats Units, però sense allunyar-nos del model europeu, mantenint la inclusió i la cohesió social que el distingeix. De fet, no dubta a remarcar que només amb aquest guany en competitivitat podem pensar a mantenir el nostre model diferencial. L’alternativa? La insolvència dels estats del benestar com els coneixem avui a Europa. Una gran part dels mitjans de comunicació i dels analistes econòmics i socials europeus han reaccionat positivament a les propostes de l’informe, fent notar la complexitat per implementar-les, però amb el convenciment que l’alternativa no pot ser una altra que la decadència generalitzada. Molt més freda ha estat la reacció dels polítics en exercici, especialment aquells amb responsabilitats estatals i subjectes a l’extrem electoralisme que els té lligats de mans i peus.

No es pot amagar: l’aplicació de l’anàlisi de Mario Draghi presenta una dificultat gegantesca. No només per la immensa feina que comporta, o per la quantitat de recursos a mobilitzar que avui no estan disponibles, sinó sobretot pels obstacles polítics que implicarà. Entre d’altres, la resistència sobiranista dels estats, que s’agreuja sempre que cal prendre decisions per fer més Europa, lògicament a canvi de reduir el pes i el protagonisme dels estats nació. Derivat d’això, els preocupa, a més a més, el pes i la influència nacional que mantindran un cop transferides eventualment les responsabilitats a les estructures europees transnacionals. Una altra barrera, gens injustificada d’altra banda, que s’interposarà entre la crida al canvi de l’informe i la seva aplicació real és la ideològica. En particular, la que no s’atenuarà fàcilment contra l’obvi intervencionisme que s’albira per les dimensions de la revolució a portar a terme, que faria guanyar pes i protagonisme a les administracions públiques. Molt vinculat a aquest raonament, un altre obstacle procedirà de l’analfabetisme aritmètic i estadístic imperant. N’hi ha prou a negar, davant de qualsevol evidència, el fet mateix de la inviabilitat europea sense més integració, innovació i, per tant, productivitat. S’ha de dir que, d’entre totes les resistències, aquesta darrera és especialment seriosa. L’obstruccionisme via negació del problema deixa poc marge per al debat racional i encara menys per a la transformació social. En tot cas, la detecció i l’acceptació de la malaltia són prou compartides. El diagnòstic toca el voraviu, però no es presenten alternatives. En la terapèutica receptada, i sobretot en la seva aplicació, no es preveu una acceptació fàcil. I, contra tot, el cas és que no tenim gaire temps.