‘Jazz’

En el preciós assaig Desembalo la meva biblioteca, arran d’una mudança que l’obliga a col·locar de nou tots els llibres que col·lecciona, Walter Benjamin explora el vincle umbilical que hi ha entre un lector i els volums que formen la seva biblioteca, ja entesa com un reflex de la persona mateixa. “En un món caòtic, adquirir llibres és un acte d’equilibri al caire de l’abisme”, escriu Benjamin. Jo, com tants altres lectors, amb la consciència d’estar posant un mirall davant d’un altre mirall, fa dècades que armo la meva biblioteca. Hi tinc una lleixa que anomeno “l’Olimp”. Allà ordeno els llibres que m’han fascinat. És a dir, que primer m’han raptat, i que després, molt després, en un goig redoblat, he intentat entendre i disseccionar. Els tinc allà, endreçats, ben a prop i palpitants, per rellegir-los sovint, ni que sigui al vol i de manera fragmentària.

A l’Olimp, hi tinc entrat el poemari Jazz, d’Àngels Gregori. Aquest volum queda significativament aparedat entre un llibre d’Emily Dickinson i un altre de Wislawa Szymborska. És hipnòtica, la força d’Àngels Gregori a l’hora d’explorar la bretxa mínima, però tan abissal, entre el defora i el dedins: “Vaig apropar-te fa temps una cullera a la boca. / La taula era plena, i ningú no va adonar-se’n.” ¿Com es poden equilibrar totes les violències en joc?: “Que bèstia la vida. No acabem de quedar-nos mai / als llocs on han estat esperant-nos sempre.” Mesurar allò incommensurable vol dir acceptar que “som allò que no vam acabar d’entendre bé”. La carnalitat més elevada de l’esperit potser radica en aquest prec: “Que girar-me d’esquena a sota teu / siga l’única forma de dur-nos sempre la contrària.” Jazz és un llibre que en un mateix magma fon l’emoció, la força, la forma i el sentit. És un poemari que esgota les modestes possibilitats d’aquest article, que vol incitar-se amb aquests versos terminals: “Perdona’m, però he de penjar. / Acaba d’aturar-se un ocell a la finestra: / segurament és el més a prop que estaré mai de l’amor.”