No ens movem

La darrera –per ara– catàstrofe sísmica ha afectat Algèria. I segurament no és cert que sigui la darrera: ja se’n deuen haver produït d’altres, perquè l’activitat sísmica és constant, aquí i allà; el que passa és que no tots els terratrèmols són notícia, perquè no tots es manifesten en zones poblades, i si ho fan no sempre són violents.

Si la informació és exacta, El-Asnam –l’indret més destruït, ara– ja va patir un sisme el 1954, fa només vint-i-sis anys. El famós vulcanòleg Harun Tazief ha dit que aquesta repetició era natural, d’acord amb la seva tesi segons la qual un terratrèmol tendeix a reproduir-se en el mateix lloc on ja s’ha presentat.

D’altra banda, hi ha mapes que indiquen ben clarament les zones sísmiques del planeta, dues de les quals coincideixen pràcticament amb el litoral nord i el litoral sud del Mediterrani. Tot plegat, doncs, fa pensar que sí, que hi ha uns precedents significatius i, en conseqüència, unes previsions raonables de repetició.

Tenint-ho en compte, ¿és igualment raonable que milions de persones continuïn habitant aquestes zones objectivament perilloses? Els corredors sísmics es troben, sovint, en territoris on la història humana s’ha desenvolupat amb força, i cap catàstrofe no ha impedit la represa. L’esperit del “tornem-hi!” ha presidit la reconstrucció, com un desafiament racional a l’arbitrarietat de la natura. Ara, però, quan els científics s’expliquen, potser cal plantejar-se el fenomen al revés: el que és racional, i gairebé programat, és que el terratrèmol es presenti en un indret determinat, i el que és arbitrari és que l’home s’entossudeixi a ignorar l’amenaça.

Però, tot i l’avís dels vulcanòlegs, ¿és concebible que les zones sísmiques siguin abandonades d’acord amb una decisió presa fredament? Qui és capaç d’ordenar l’evacuació definitiva de la Costa Brava, per exemple, per més que Tazief hagi pronosticat que abans de cinquanta anys un terratrèmol afectarà Niça? Cap govern no pot ordenar-ho, ni cap niçois voldria acceptar-ho. Si fins i tot sabent que hem de morir tendim a viure com si això no ens hagués de passar mai, ¿com pot tota una comunitat renunciar a una realitat present per una hipòtesi? No recordo qui va dir més o menys això: “No us preocupeu pel futur, que el futur ja sap el que ha de fer”. O sigui: prou maldecaps ens dóna el present, i el restaurant A de Ni[ça] pensa que el veritable problema és que s’hagi inaugurat quatre portes més amunt el restaurant B. ¿Que vindrà un terratrèmol? Molt bé. Primera: si ve d’aquí a cinquanta anys ja no hi serem.

Segona: si ve abans, pot ser que no passi res i que la inofensiva novetat de veure que els llums ballen animi les converses. Tercera: és possible que l’afectat sigui el restaurant B.

I així anem fent, i a vegades refent, arrelats en el dia de cada dia, en els sentiments de cada dia, en els petits plaers i els petits disgustos de cada dia; renunciar a aquesta continuïtat –en nom d’una “prudència sísmica” –seria precisament provocar una pertorbació segura i immediata. Això explica el fracàs dels profetes i els predicadors i l’èxit dels “pragmàtics”: el futur “ja s’ho farà…” o ja s’ho faran.