El factor humà
Quan la vida és un misteri, o no tant
A vegades la vida et sorprèn en una paret de ciment, arrelant-hi contra natura. De cop i volta, en el gris vertical, hi creix un bri d’herba nova que ningú sap com hi arrela, i tot plegat arriba a ser encara més incomprensible, i també meravellós, quan hi esclata una flor. Sí, la vida és misteri i tossuderia.
No només sorprèn la persistència de les plantes. Sembla mentida, per exemple, que la vida volgués prendre partit per un lloc tan recòndit com Cadaqués, refugi inhòspit de pescadors convertit en vila marinera, on ni la bellesa del paisatge justifica que una comunitat humana s’hi instal·lés, tan lluny de tot, enmig del rocam i de la tramuntana.
Tampoc és de fàcil comprensió que un col·lectiu d’individus –homes i dones tan valents com necessitats– volgués arrelar en un altre lloc inhòspit, en la vertical d’un bosc, quasi en un barranc, donant l’esquena a la gran ciutat, per aixecar-hi el barri de Torre Baró, allà on Barcelona comença a oblidar el seu nom.
La vida neix i creix, però les oportunitats per a uns i altres no són les mateixes i és així com les realitats acaben sent diferents. Ara, a Cadaqués, tothom hi vol anar, a retratar i retratar-s’hi, mirar, badar, admirar i deixar-s’hi veure. Per Torre Baró, tothom que pot hi passa de llarg. Ningú hi va mai per oci o per vanitat, a un barri on no hi ha gaire cosa més a fer que mirar els porcs senglars que hi ronden pacífics com animals domèstics o sorprendre’s per la presència d’un vehicle de gran luxe aparcat davant d’una casa molt primària, fruit de l’evolució del barraquisme de fustes i llautó al de ciment i totxana. “Aquí no hi ha res a fer”, diuen tres vailets que a mitja tarda juguen amb una pilota al costat de la parròquia de Santa Bernardeta, en un dels pocs plans horitzontals que hi ha en una barriada d’extraradi on tot són pendents impossibles, i quasi tenen raó.
El cinema ajuda a conèixer aquests dies com de diferents són aquestes dues realitats d’un mateix país, que és com dir com d’extrema és la vida mateixa quan per a uns el problema és tenir massa diners i, per a uns altres, ser uns pàries, viure oblidats a l’altre costat de la muntanya, allà on tot es fa invisible i on la pobresa impunement s’amaga. Entrar en una sala de projeccions a veure La casa en flames i, en acabat, visionar El 47 és enfrontar-se a la pregunta clàssica de la dialèctica: per què els uns tant, i tan displicents, i els altres tan poc, i encara tan soferts?
Si es fa una visita a Torre Baró, es descobreix que allò que hi ha mantingut dempeus la gent no és un orgull de barri on, efectivament, “no hi ha res”, sinó la condició de persones de la seva gent, l’amor propi, la dignitat i, sobretot, la lluita. A Cadaqués, de tant mamar, es cremen, i a Torre Baró saben perfectament que això de mamar depèn només de la capacitat de queixa i de revolta, de segrestar algun autobús –com abans es feia– o de cremar algun contenidor, com s’estila més ara.
Cal visitar Torre Baró per entendre la complexitat de les coses i per tenir clar que no passa res si es crema una casa de gent adinerada a Cadaqués, que allò que és greu és que encara hi hagi gent obligada a viure en llocs impossibles d’extraradi, tot i que avui s’hi arribi còmodament amb metro, tren i autobús, i fins i tot, alguns, amb el seu Porsche Carrera. Misteris de la vida.