Paguem per avançat

Aquest divendres va fer un any just que van entrar les orelleres al Congrés dels Diputats. La cèlebre frase “No tiene la palabra” que servia per tallar el micròfon als diputats que parlaven català a la tribuna ja ha passat a la història. Durant dotze mesos s’ha pogut parlar català, basc i gallec sense interrupcions, l’auricular per seguir la traducció simultània ha format part de la normalitat quotidiana i tothom n’ha fet ús exceptuant algun militant del monolingüisme com Feijóo, que ha menystingut amb voluntat de ferro això de posar-se un aparell a l’orella perquè, per ell, era un “karaoke”.

En canvi, a les institucions europees on fa anys que l’orellera és el pa de cada dia, el català ni hi ha arribat ni se l’espera. Allò de “cobrar per avançat” de Puigdemont ha resultat un impagat majúscul. L’oficialitat del català a la Unió Europea ha topat amb molts esculls: les reticències de Finlàndia, Letònia i Lituània, un error burocràtic del govern espanyol a l’hora d’incloure-ho en un ordre del dia, el canvi a la presidència belga, després a l’hongaresa, i els vint-i-set demanant més informació. L’oficialitat del català a la UE dorm el son dels justos, i dorm concretament al fons d’un calaix d’on probablement només en sortirà quan siguem un Estat europeu de ple dret. Cobrar, doncs, no hem cobrat. Però pagar sí que ho hem fet: els diputats independentistes van votar a favor de la investidura de Sánchez. Un acte de fe que aviat passarà la veritable prova de foc: el finançament singular, que esperem que no acabi, com el català a la UE, al fons d’un calaix.