De reüll
Les manades
De camí al teatre fosquejava. Era aquella hora del capvespre que la llum s’esmorteeix. En basc, lluna és ilargia, que significa “llum morta”. El cel, capcot, rendit als núvols, no deixava veure la “llum morta”. Seguia un grup de noies que havia vist reunir-se a l’aparcament del supermercat, il·luminat pels neons del rètol. Havia aparcat just al costat d’una d’elles que consultava el mòbil quan el clàxon li va fer alçar la mirada i somriure i saludar. Petons i abraçades i juntes van enfilar el carrer Major cap al Teatre de Bescanó. Les entrades s’havien exhaurit feia setmanes i mentre esperava, abans d’entrar al teatre, l’amiga que s’havia despistat i havia passat de llarg de l’aparcament del súper, vaig ullar molts grups de noies somrients, perquè era dissabte a la nit i havien quedat per anar al teatre i després segurament anirien a sopar o de festa, i s’explicarien la setmana o l’estiu; el més bonic i el que no ho és gens. Abans, però, es posarien dempeus i aplaudirien Jauría, que recrea el cas de La Manada, als Sanfermines del 2016, amb una narració crua i punyent i una escenografia despullada, basant-se en el sumari del judici. Aplaudirien amb sentiment, sense ovacions sorolloses, un tribut, en agraïment pel que havien vist. Perquè els havia colpit i els havia fet recordar com aquell cas ho va canviar tot, també a elles. Ara són més fortes. Si una ensopega, sap aixecar-se o és la mà de l’amiga, la germana, la que camina al darrere quan el camí s’enfosqueix i la llum és morta, la que l’alça.