Mamaaa! I vinga, a córrer

Obro el mail buscant un document que haig d’imprimir i en la posició més privilegiada de la safata d’entrada llegeixo un crit d’auxili: “Mamaaa! Necessito cartolines per a demà.” Ni tan sols miro quin dels dos meus fills és el remitent. Dono per fet que és un dels dos perquè, fins on jo sé, ningú més em crida pel nom de mama. Me’ls imagino enmig d’una qüestió de vida o mort i que només la cartolina els pot salvar la vida, així que surto cames ajudeu-me a buscar el material exigit. Ja al carrer, m’adono que ni tan sols he parat atenció en el color que volen, així que em decanto per l’opció més neutra i les compro blanques. Aquest crit de “mamaaa”, com si s’estigués cremant alguna cosa, tampoc no m’ha permès fixar-me en quantes cartolines exactament necessita qui sigui que me les demana. Mentre faig la compra, recordo que fa només dos dies, quan a les onze de la nit la gran va caure que necessitava una perruca rossa per a l’endemà, que em vaig prometre a mi mateixa que faria cas omís de qualsevol encàrrec que no estigués fet amb una antelació mínima de quaranta-vuit hores. Però he tornat a caure en la trampa, tot i que em dic que ara sí, que aquest serà l’últim cop que permetré que se’m tracti com una esclava. Que a veure què s’han cregut aquests dos dròpols. Així que allà soc, a la papereria de la cantonada, comprant cartolines. Quan el meu fill arriba a casa, no sap de quin coi de cartolines li estic parlant. Enigma resolt: són de la seva germana. Però quan ella entra per la porta em mira amb cara d’haver-me begut l’enteniment. Torno a mirar el mail. Havia llegit el títol de la publicitat d’una entitat bancària que m’ofereix un compte online per a menors, amb l’excusa d’ajudar-los a ser responsables. Aquest cop sí que em repeteixo que he après la lliçó i que mai més atendré comandes d’última hora. Almenys aquesta setmana.