Les ciutats i els cartells

Les parets de les ciu­tats són ple­nes de car­tells. I ho són mal­grat que hi ha un sens fi d’orde­nan­ces –pot­ser tan­tes com muni­ci­pis– que recu­llen que rebràs una sucosa sanció si se t’acut engan­xar-ne fora dels punts auto­rit­zats –quants par­tits polítics, sobre­tot en cam­pa­nya, no hau­ran fet els ulls gros­sos per no mul­tar-se–. No crec, però, que sigui l’única per­sona d’aquest món a qui no li molesta tant que els car­rers s’omplin de car­tells com el fet que s’omplin de car­tells dis­se­nyats amb tan poca gràcia que s’aca­ben con­ver­tint en un atemp­tat a l’estètica i al bon gust. D’ençà que qual­se­vol pot treure a pas­se­jar el gran dis­se­nya­dor que tots por­tem dins i idear un car­tell des d’un mòbil, hi ha resul­tats que sem­blen que han tro­bat la font d’ins­pi­ració en un escor­xa­dor. Enyoro l’encant dels car­tells antics. Aquells sí que eren autènti­ques obres d’art. Ara, en canvi, els car­rers són espais car­rin­clons amb tuf d’anar­quia gràfica. Hi ha car­tells, sobre­tot aquells que anun­cien les excur­si­ons d’un dia o d’un cap de set­mana a preu de ganga, que ni tan sols es moles­ten a bus­car una tipo­gra­fia una mica agra­da­ble a la vista. Un parell de fra­ses, el preu, un telèfon de con­tacte, i avall que fa bai­xada. Se n’hau­rien de per­se­guir els autors, però no pas per haver-se apro­piat d’una paret que no els per­toca, sinó perquè dete­ri­o­ren l’estètica de les ciu­tats de forma super­la­tiva. Després hi ha les tor­res ins­tal·lades pre­ci­sa­ment perquè la gent hi pengi car­tells, però hi ha tal super­po­sició de mate­rial que qual­se­vol dia veuràs un con­cert de Meta­llica al qual vols anar i aca­baràs com­prant l’entrada per Ser­gio Dalma. Després hi ha un tipus de car­tell que des­perta la meva admi­ració i que s’ha dei­xat veure algun cop: car­tells muni­ci­pals pen­jats en llocs pro­hi­bits que anun­cien san­ci­ons a qui pengi car­tells en llocs pro­hi­bits. A aquests els per­dono fins i tot el mal gust.