Pot guanyar Kamala?

Això de fer prediccions sobre les eleccions nord-americanes és com allò d’aquells karaokes, ja afortunadament en retirada, en què tothom s’atrevia a jugar tot i el risc d’acabar fent un ridícul colossal en públic. Assumint, doncs, que el fet d’haver llegit un parell de llibres de Jonathan Franzen –o ni això– ja et converteix en un expert de la cosa, som-hi doncs amb una de les preguntes del moment: pot guanyar Kamala Harris a Donald Trump? Aquests que diuen que en saben pronostiquen que sí, argumentant la seva capacitat de reviscolar el vot anti Trump que Biden havia endormiscat, amb la mobilització afegida de bosses d’electors més abstencionistes. Pot ser. Des de la seva autoproclamada ignorància, un servidor sospita, però, que si la candidata demòcrata té alguna possibilitat, és essencialment perquè o ella, o qui l’assessora, és intel·ligent i pragmàtica, virtuts que solen anar de bracet i que es contraposen amb el fonamentalisme ideològic que exhibeixen les autoproclamades esquerres d’aquí. En les seves grans cròniques a TV3, l’estimada gitanjalera Lídia Heredia ens ha explicat aquests dies que Harris ha promès que una gran factoria d’acer de Pittsburgh –glòria eterna als seus Pirates– no caurà en mans japoneses. És a dir, si Trump va saber llegir que tenia un calador de suports ingent entre la classe treballadora castigada, i per tant descontenta, pels efectes de la globalització sobre la indústria local, els demòcrates volen ara pescar en aquest riu amb, això sí, menys estridències. En argot militar, es tracta no només de tallar la via de subministramens de l’enemic, sinó d’apropiar-te’ls. Intel·ligència tàctica, n’hi diuen, mentre aquí, davant l’auge del populisme, optem per estratègies més incorruptes com fer invisible el problema o, fins i tot, fer-ne befa. I així, justament així, és com personatges com Trump han pogut créixer fins a esdevenir la monstruosa serp que són ara.