Derrapada francesa

No pot sorprendre ningú que el nou govern francès engegui motors enmig de l’estupor, per no dir la indignació, de bona part de la ciutadania. El pilota Michel Barnier, d’Els Republicans, partit conservador que no va quedar ni tercer ni quart en les eleccions de juliol... només cinquè. Juntament amb les forces afins al president Macron, Els Republicans dominen la composició del nou executiu, que té un dels seus homes forts en el ministre de l’Interior, Bruno Retailleau, pròxim a les tesis de l’extrema dreta. Menyspreant el resultat electoral –va guanyar la coalició d’esquerres del Nou Front Popular– i el desig de canvi expressat a les urnes, Macron ha imposat un govern feble i faltat de legitimitat, que no només copia l’agenda de Marine Le Pen sinó que deixa a les seves mans la pròpia supervivència. Les eleccions anaven d’impedir que l’extrema dreta arribés al poder. D’aquí el pacte ampli des de gaullistes fins a insubmisos, una estratègia de contenció dels ultres que els votants van avalar. El desenllaç, però, és que Macron ha distorsionat el sentit del vot i ha entregat la clau de la governabilitat a aquells a qui, teòricament,

s’havia d’aïllar. Paradoxa? Anomalia? Traïció? El nou govern no podia arrencar amb més mal peu.