A quin ens assemblem?

És una de les primeres preguntes que fem, si no la primera, quan ens planten al davant d’un nadó: “A qui s’assembla?” Potser la criatura té la cara deformada perquè el seu caparró acaba de sortir per un forat de 10 centímetres però tots tenim la necessitat d’esbrinar de qui ha heretat els ulls, si aquell nas arremangat és el mateix que llueix tota la família paterna o si s’ha imposat el ros d’una banda o el castany xocolata de l’altra. Aleshores és quan arriben les àvies, que tenen molt clara la resposta perquè sempre, tant si la criatura surt amb una cara d’anunci de bolquers com amb el rostre del dolent d’una pel·lícula de terror, escombraran cap a casa. Soc de les que penso que els fills haurien de venir, de sèrie, tan similars a la mare com sigui possible. Oi que la dona és qui s’engreixa, s’estria, suporta les contraccions i patirà l’insomni com ningú altre, doncs seria just que aquella criatura naixés a imatge i semblança seva. O, si més no, que l’embarassada tingués la possibilitat de triar, tot i que no vull ni imaginar el negoci que es despendria d’aquesta opció. Que conec dones que han tingut un fill que són un doble del pare, més tard l’home ha desaparegut –sé d’uns quants pares que s’han perdut pel món però no pas d’unes quantes mares– i després han d’estar rememorant cada dia la cara, en versió miniatura, de l’última persona del planeta que voldrien creuar-se. Després hi ha el curiós cas de les persones que no s’assemblen a cap de les dues persones que les han engendrat, o aquelles que són ben bufones malgrat que provenen d’una combinació de gens que apuntaven en direcció contrària. O les que es retoquen la cara perquè no estan conformes amb la seva aparença, o les que s’assemblen sense estar emparentades. El més sorprenent de tot és que hi pugui haver tantes cares com persones hi ha al món, i no som poques.