Aixecar la vista

De tornada d’un viatge, en el recorregut que un bus de línia fa des de l’aeroport de Barcelona fins al centre de la ciutat, una dona d’edat avançada carregada amb una bossa puja quan el cotxe ja és ple de gom a gom i amb molts usuaris que van de peu. Ella mira al seu voltant i busca la complicitat d’alguna de les persones que van assegudes però tothom està abstret mirant el mòbil i no la veuen, o fan veure que no la veuen refugiant-se en l’aparell. La dona, resignada, es veu obligada a esperar-se que algú baixi de l’autobús per tenir seient. Aquest és un dels efectes perversos de les pantalles: les xarxes socials ens donen la falsa sensació que estem al dia de tot del que succeeix al món i, per contra, ens mantenen desconnectats del que passa al nostre entorn més proper, ens perdem informació de proximitat. Aquella que ens ajuda a tenir un gest o una paraula cap a l’altra en un moment donat, a ser educats ni més ni menys. Una estona després, en un trajecte en tren, la situació d’estar completament concentrats en el mòbil es repeteix entre els passatgers. Però, al final de l’itinerari, pel servei de megafonia s’anuncia que s’ha localitzat un portàtil i s’indica on el pot recollir el propietari. És l’excepció que confirma la regla: algú ha aixecat la vista, l’ha trobat i l’ha deixat en un lloc segur.