Finançament de Catalunya

El dèficit fiscal interregional al qual es veu forçada Catalunya ja l’he abordat en diverses ocasions, així que resumiré. Començo pel final: Catalunya, amb l’estructura politicoadministrativa actual, penso que mai podrà ni eliminar ni, encara menys, recuperar aquest dèficit fiscal interregional acumulat durant dècades. Mai. Mai. Tal com ho veig, el sistema de finançament de les regions de règim comú sustentat en la Lofca del 1980 es va basar en un principi després d’haver constatat un fet. El fet: l’economia d’Espanya estava completament esbiaixada per zones que podien créixer orgànicament i zones el creixement de les quals, per si mateix, era impossible o testimonial. El principi: l’única manera d’aproximar la renda per càpita de les segones zones a la de les primeres era transferir recursos d’aquestes cap a aquelles amb independència de com s’utilitzessin aquests recursos i deixant al marge la quantia i l’impacte negatiu que pogués tenir per a les possibilitats de creixement de les regions des de les quals es feien aquestes transferències. A més, l’Estat va anar fent prevaldre les seves inversions directes a les regions de menys capacitat econòmica sense establir un seguiment del seu retorn. Finalment es va institucionalitzar aquest principi de finançament de tal manera que qüestionar-lo equivalia a atacar la idea constitucional de “la unitat d’Espanya”. I, per completar-ho, es va triar com a sistema de càlcul el mètode cost-benefici, que computa com a benefici per a tots els espanyols i espanyoles qualsevol tipus d’actuació econòmica realitzada en qualsevol lloc d’Espanya. El Sr. Mariano Rajoy, sent president del govern espanyol, ho va deixar molt clar en unes declaracions que va fer en una de les sessions del 2013 del Cercle d’Economia: “[Si Catalunya se’n va], Espanya perdrà un 6% de la seva població, un 20% del seu PIB, un 25% del turisme estranger i un 26% de les exportacions que es fan a l’Estat.” La deducció és evident: Catalunya podrà obtenir millores marginals en el seu sistema de finançament, però quantitats que mai de la vida posin en perill el principi que es va assumir el 1980 per elaborar la Lofca. És a dir, Catalunya, en aquest bosc de negociacions que s’obre avui a Espanya després de qualsevol procés electoral, podrà obtenir engrunes (que es faran extensibles a la resta de regions) i alguna actualització en els compromisos d’inversió, però res més, perquè el fet que es va prendre com a referent en el disseny de la Lofca continua sent aquí, per la qual cosa el principi ja referit ha de ser mantingut.

Anem als números. Observin el gràfic adjunt. Mostra l’evolució, en milions d’euros, del dèficit interregional de Catalunya des del 1986 fins a l’any 2021. No són dades oficials perquè són dades elaborades per la Generalitat de Catalunya (Els resultats de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central dels anys 2020 i 2021. Setembre 2023). La línia blava detalla l’evolució en euros de cada any i la vermella, la conversió de cada xifra en euros del 1986 realitzada per mi a partir de dades d’inflació de l’INE. (No disposo de dades per al període 1981-1985 ni per als anys 2017 i 2018.) La suma dels dèficits fiscals interregionals d’aquests anys en euros corrents de cada any ascendeix a 368.483 milions d’euros, i la suma dels dèficits expressats en euros del 1986, a 826.100 milions d’euros. (Per situar les xifres: el PIB de Catalunya de l’any 2022 va ascendir a 256.000 milions d’euros.) A això, caldria afegir-hi els interessos del deute públic que han estat pagats amb impostos recaptats a Catalunya, però que no han suposat cap inversió realitzada a Catalunya, un càlcul que no puc escometre perquè no disposo de mitjans. Poden imaginar-se vostès les inversions i dotacions que haurien pogut escometre a Catalunya els diferents governs de la Generalitat si al llarg d’aquests anys haguessin disposat d’aquests fons i, a més, sense generar ni un euro de deute públic propi? (Ara vostès es deuen preguntar com és possible que el País Basc i Navarra tinguin un sistema de finançament propi i especial. Penso que, al marge de motius històrics, la raó és simple: el País Basc genera el 5,9% del PIB d’Espanya, i Navarra, el 1,7%, és a dir, percentatges molt baixos que, seguint el raonament del Sr. Rajoy, no suposen distorsió per a l’entramat de la Lofca. En unes altres paraules: la meva opinió és que, si el País Basc i Navarra generessin un nivell de PIB semblant al de Catalunya, mai haurien tingut els sistemes fiscals propis que tenen avui.)