La Barcelona del jaure

El nou fenomen polític que udola pel país avisant de l’adveniment de l’apocalipsi té una virtut, que cal reconèixer-li, malgrat el malgrat de tots els malgrats. El personatge en qüestió gasta un idioma ric en lèxic, una expressió viva, quasi de museu, que contrasta a foc en un país on cada cop la parla genuïna s’assembla menys a allò que va ser. Entre el vocabulari en qüestió hi ha un ús habitual del verb jaure, fórmula derivada del jeure, que vol dir descansar en posició horitzontal i que té una connotació de vagància, és a dir, desocupar-se de qualsevol cosa i dedicar-se a la pura contemplació.

És estrany que aquest vocable molt habitual a Ripoll i comarca es trobi en pràctica extinció d’ús a la ciutat de Barcelona, vista la política recent del mateix Ajuntament, que, sorprenentment, sembla entestat a promoure la pràctica del dolce far niente entre la població. Aquesta afirmació, que algú podria considerar un pèl agosarada, té una clara comprovació en una visita al renovat Port Olímpic de la ciutat, on prolifera un nou element de mobiliari urbà consistent en un banc de grans dimensions i quatre cossos que conforma una gandula, seient que com el seu nom indica convida a fer el gandul.

La cosa no és cap conya, la reforma de l’espai portuari al peu de les torres bessones, operació engegada durant la darrera legislatura, ha culminat amb la completa substitució dels elements de mobiliari pensats per al descans dels visitants. El que abans eren uns incòmodes bancs de formigó disposats de tal manera que servien per seure-hi i protegir la zona de passeig del pas dels cotxes, ara són unes estructures de fusta, de disseny innovador, i que combinen els bancs d’estructura convencional amb les gandules, i d’aquestes n’hi ha moltes, pertot.

La idea d’espai dissenyat per estiregassar-se, com si aquesta fos una ciutat de panxes contentes al sol, no lliga de cap de les maneres amb el propòsit que va guiar la transformació de l’espai, que no és cap altre que el de substituir les discoteques i bars que ocupaven de cap a cap els locals del Moll de Mestral per empreses de l’anomenada economia blava, que són activitats de negoci lligades al fet mariner. Feina i pànxing no lliguen i hi ha alguna cosa més que no lliga en tot plegat; la nova activitat empresarial que ha aconseguit atreure el renovat Port Olímpic és insignificant i la majoria de locals encara estan buits o amb un cartell que convida a futuribles activitats: porta la teva empresa d’economia blava al Port Olímpic.

El fet és que aquests dies de principis de tardor al port hi ha molt poc moviment, amb gandules buides i els poc comerços que sí que estan oberts es troben deserts, metàfora de la Copa Amèrica i demostració que el certamen nàutic no enganxa els barcelonins. Per si algun lector vol anar al Port Olímpic a comprovar que el que es diu és cert i, de passada, aprofitar una de les gandules per llegir el diari en una còmoda posició ha de saber dues coses. La primera és que el nou accés des de la platja de la Nova Icària és una escalinata i no s’ha pensat a fer-hi una rampa per a persones amb mobilitat reduïda. La segona és que no hi ha banys públics, ni un trist urinari, i, atenció, després de llegir l’article segur que tindrà motius, des de la primera línia, per metabolitzar l’enrabiada.