Lletra petita
Dachau, l’inici de tot
“Dachau, a pocs quilòmetres de Múnic, té el vergonyós privilegi de ser la primera gran estructura ideada pel nazisme per aplicar els seus mètodes de reclusió i extermini
Què mou algú a visitar un camp de concentració nazi? L’interès? La curiositat? La morbositat? Les tres són prou raó de pes, però hi ha alguna cosa més. En el meu cas, certa obsessió per trobar respostes a un dels episodis més nefastos de la història de la humanitat, ocorregut en el cor de la vella Europa i fa poc més de noranta anys. Trepitjar els terrenys on va néixer l’horror que s’estendria com una taca d’oli per tot el continent m’hauria d’haver servit per entendre el perquè. Aviso de bon començament que no va ser així perquè no hi pot haver cap argument que justifiqui el que va passar a cadascun dels centenars d’espais creats pel nazisme a tota la geografia on van exercir el seu poder. Dachau, a pocs quilòmetres de Múnic i en ple paisatge boscós de conte de fades, té el vergonyós privilegi de ser la primera gran estructura ideada pel nazisme per aplicar els seus mètodes de reclusió i extermini. Concebut inicialment per retenir presos polítics, ben aviat hi van arribar altres tipologies de presoners i un cop començada la II Guerra Mundial s’hi van afegir ciutadans dels països que Alemanya ocupava. Va ser el camp de proves de les primeres execucions arbitràries i dels experiments mèdics amb éssers humans. Encara avui hi ha dubtes sobre el nombre exacte de morts. Els darrers recomptes parlen de 41.500, més de la meitat dels quals es van concentrar durant els anys del conflicte bèl·lic. La visita no deixa indiferent ningú, malgrat que edificis tan significatius com els barracons han estat reconstruïts. Cal temps i una certa predisposició a mantenir certa distància amb el passat, perquè les explicacions que reps no estalvien detalls. Un dels pitjors? Potser el de la juguesca que feien entre els soldats que acompanyaven els presoners a fer feines fora del camp i que afavorien que a la tornada algun d’ells quedés endarrerit i perdés el ritme de la fila. L’home era immediatament executat amb un tret al cap amb l’excusa que havia volgut fugir. Per cada mort, el soldat rebia una compensació econòmica.
