Europa i el català

Que el Consell d’Europa cridi l’atenció a Espanya per la situació del català és tan palmari per a qualsevol catalanoparlant com sorprenent per a qualsevol espanyol; el fet que hi hagi llengües diverses és una murga per als defensors de l’unilingüisme i de la unitat pàtria, per més que prediquin allò de la diversitat que els enriqueix; ja no és ignorància i comoditat, sinó l’orgull de l’amo. I que el gobierno en torni a demanar l’oficialitat a Europa –ja se n’havien oblidat– només és per por de perdre una votació a Madrid.

L’ús social del català no millorarà si no s’apliquen les lleis aprovades pel Parlament. Aplicar-les vol dir sancionar aquells que les incompleixen, com es fa amb la resta de lleis. Tanmateix, si no han estat capaços de fer-ho els governs anomenats independentistes, només cal imaginar què farà el govern més espanyolista que mai ha tingut la Generalitat! Les empreses i els serveis públics tenen unes lleis que també han de complir, tant en la paperassa com en l’atenció personal, telefònica i virtual a l’usuari, i sovint tot depèn del funcionari de torn.

I les empreses privades? Doncs, també, perquè operen aquí. Cal exigir el català als candidats en la selecció i en el tracte directe –no val allò que els operadors catalans estan ocupats–, així com en la retolació i l’embalatge dels seus productes. I si no ho volen, bon vent i barca nova; ja en vindran altres.

No pot caure el pes de tota la responsabilitat de la supervivència del català en aquells que el mantenen, perquè és una croada diària que cansa; per sentit comú, no s’haurien de sentir incòmodes precisament aquells que obliguen els indígenes a canviar de llengua? Cal reconèixer que sona massa fàcil. I ho és, si hi ha darrere el poder d’un estat; no pas com l’espanyol, sinó com l’andorrà.