Ni amb temps, ni amb una canya

Un pescador alemany, que havia parat la seva canya a les aigües del Rin, s’ha endut una gran sorpresa: en sentir l’estrebada del fil ha volgut fer-se seu el peix, però el peix era més gros i poderós que no havia previst; li ha costat mitja hora de dominar-lo, i al capdavall ha pogut tenir a les mans una peça de tres quilos i gairebé tres pams de llargada. El més sorprenent, però, era el que havia pescat, el pescador no s’ho creia: un salmó.

La notícia ha corregut, i tothom ha volgut comprovar el fet; els qui ho saben tot han precisat que des de feia trenta anys no s’havia pescat cap salmó al Rin, a causa de la creixent industrialització dels marges del riu, especialment a partir de Basilea. Temps endarrere, els salmons poblaven abundosament el Rin, i era una menja habitual en les terres que travessava; d’uns quants anys ençà, però, es considerava que l’espècie havia quedat completament extingida per la contaminació, tot i els esforços dels alemanys i dels suïssos, que han muntat una sèrie d’estacions depuradores al llarg del riu. ¿Han estat aquestes instal·lacions les que han permès la resurrecció dels salmons, o potser es tracta d’un raríssim exemplar solitari? El més pintoresc és que el salmó ha provocat fortes discussions sobre si era efectivament un salmó, o no ho era. Un pescador professional ha dit que sí, però l’inspector cantonal de pesca ha fet reserves sobre la “identitat” del peix. L’autor de la troballa ha embolicat la peça amb gel i l’ha enviada a l’oficina de pesca de Baden-Württemberg, i aquests senyors tampoc no s’han volgut comprometre. Disposat a no renunciar a la glòria, el pescador ha fet arribar el cap del peix a l’Institut de Biologia de la Pesca, a Hamburg, on li han confirmat que, efectivament, es tracta d’un autèntic salmó.

Tants dubtes fan pensar que, si seguim aquest camí, no trigarem gaire a no saber què és un salmó, i qui diu un salmó diu una colla d’espècies animals, per manca d’experiència. Si tenim en compte com estan els nostres rius, potser arribarà un dia que algú pescarà una “cosa”, i a ningú no se li acudirà que pugui ser un peix. Un què?, diran. No és una sabata vella, ni una llauna de conserva, ni residus industrials… Un peix, dieu? ¿Com és possible, si no està congelat ni té marca?

A vegades veig, passant prop del mar, pescadors de canya que esperen pacientment l’estrebada del fil. Sobre els pescadors de canya s’han fet moltes bromes, i la majoria dels mortals no han acabat d’entendre la gràcia d’una “activitat” que té tanta “passivitat”. És una passivitat aparent, diria jo, i en tot cas la passió que demostren molts pacífics pescadors de canya és un fet que caldria analitzar en una altra ocasió.

Des d’ara jo ja no els veig com a practicants d’un “hobby” per a iniciats, sinó com una mena d’inspectors del nostre mar i dels nostres rius. Com el pescador alemany que ha descobert el salmó. El dia que els pescadors acabin definitivament la paciència, retirin la canya i diguin: “No piquen ni picaran mai més; s’han acabat els peixos”, haurem d’abaixar el cap, solidàriament avergonyits. I els diaris anunciaran, com una “feliç iniciativa”, la pròxima inauguració del Museu del Peix.