L’altra delinqüència

Hi ha gent que es queixa que “avui, els delinqüents que agafen tot seguit tornen a ser al carrer”. Es refereixen, sempre, als delinqüents contra la persona: contra la seva integritat física o contra les seves propietats. No es plantegen aquest problema en relació amb els delinqüents que ho són contra la col·lectivitat. Temo que troben natural que els grans delinqüents socials i econòmics se’n surtin amb més comoditat, com hem pogut comprovar sempre. Als diaris llegim, de tant en tant, que s’ha descobert una operació escandalosa, i a vegades es donen els noms dels responsables, però gairebé sempre aquests senyors “superen el mal moment” i no és estrany que tornin a actuar –i en el pitjor dels casos, ho fa l’empresa, “netejada” amb uns altres noms al davant.

He trobat a “Papers”, revista de sociologia que publica la Universitat Autònoma de Barcelona (Ed Península, núm. 13) un treball de Gonzalo Quintero –professor de dret penal a Barcelona– que concreta els punts bàsics d’aquest problema. Per exemple: el codi presenta una concepció individualista de l’economia, d’acord amb la qual els interessos individuals –que dominen sobre els col·lectius– són els únics que reben protecció penal. Els nostres codis no han contemplat mai, de fet, una autèntica protecció de la “propietat comunitària”. I com que la realitat social ha evolucionat molt d’ençà que es van gestar els codis, la legislació no encaixa amb la constant “adaptació” que ha aconseguit la delinqüència econòmica, capaç d’imaginar noves maneres d’actuar amb un camaleònic acoblament a qualsevol situació econòmica. Pensem en les immobiliàries, l’especulació del sòl, els fons d’inversions, els canvis dels sistemes crediticis, les superempreses i d’altres importantíssimes realitats econòmico-mercantils.

Ningú no pot negar que l’abús, en perjudici d’altri, d’institucions fonamentals en la vida econòmica com són les societats per accions, o l’ús fraudulent de la suspensió de pagaments, o provocar augments i reduccions de preus en benefici de grups dominants són comportaments gravíssims que exigeixen un intervenció punitiva contundent i eficaç. Però Gonzalo Quintero assenyala algunes característiques d’aquesta delinqüència: la benevolença que li demostra el grup social, l’escassa persecució, etc., i, al capdavall, la causa: el sistema no vol mossegar-se ell mateix, sinó tan sols els qui el pertorben “des de fora”. Per la raó que sigui, la pena i la presó, la societat només les utilitza, en principi, contra els individus que no poden o no volen integrar-s’hi.

No n’hi ha prou de canviar la “política legislativa”. Si es vol un autèntic canvi en la política criminal, l’únic camí és un canvi “polític” general, que permeti la democratització dels mitjans de control social. En aquests delictes, opina Quintero, les penes de presó o de multes –que són carregades a “pèrdues”– són poc convincents. Caldria crear penes especials –“contramotivadores”– que puguin aplicar-se indistintament a persones físiques i jurídiques, i així aquestes podrien ser sancionades amb dissolucions, inhabilitacions, pèrdues de llicències o beneficis fiscals, tancament o confiscació, etc., penes molt més dissuasives que la individual.

Potser que, a més de preocupar-nos del pispa que vol prendre’ns la cartera, ens preocupem també dels senyors que actuen delictivament contra els drets econòmics, jurídics i socials de tota la comunitat.