Els Alberts

Molts teníem a casa aque­lla cinta d’Albert Pla del 1989 amb un dels èxits més incom­pre­sos de la cançó cata­lana: Papa, jo vull ser torero. Trenta-cinc anys després ha hagut de ser un altre franc­ti­ra­dor de la nos­tra cul­tura, Albert Serra, el que ha aga­fat els toros per les banyes amb el con­tro­ver­tit –expressió dita per ell mateix– docu­men­tal Tar­des de sole­dad.

Ara bé, hi ha una pre­gunta que els dos grans Alberts ja han res­post i cadascú ha car­re­gat el mort a la seva manera. Mai més ben dit. El can­tau­tor dei­xava clar quina era la seva pre­ferència en el com­bat entre el gla­di­a­dor de la capa roja i el gegant banyut pal­plan­tat davant seu: “Que és que el toro va arran­car-li / Els collons d’una cor­nada / I l’hemorràgia era impa­ra­ble / Una mort ine­vi­ta­ble.” Ver­sos que a aquest cro­nista sem­pre l’han emo­ci­o­nat.

Serra, en canvi, va ofe­rir una res­posta sor­pre­nent­ment, conei­xent-lo, quan un peri­o­dista li va pre­gun­tar si estava a favor del toro o del torero: “Del torero, sem­pre. Que pre­fe­rei­xis que es mori... És que és una pre­gunta ridícula.” A veure, tran­quil, Albert, que se suposa que ets l’enfant ter­ri­ble.

Tal volta ha vis­cut un procés de seducció per part del torero Andrés Roca Rey, però egois­ta­ment una victòria del toro, sem­pre en infe­ri­o­ri­tat de con­di­ci­ons, en una de les cur­ses hau­ria incre­men­tat expo­nen­ci­al­ment el valor artístic. Una mort real a l’arena!

Essent un docu­men­tal ja sabem que no hi haurà un gir de guió. “Va morir a la infer­me­ria / De la plaça a mitja tarda / I el seu fill moria torero.” Llàstima. Pot­ser a la segona part. Els espec­ta­dors, això sí, sem­pre són lliu­res de pen­sar men­tre gau­dei­xen o no de les imat­ges com d’estúpida és la con­dició humana perquè un indi­vidu agafi una espasa i com­bati i tor­turi un toro pen­sant-se que està pro­ta­go­nit­zant una gran obra d’art.