Amb feina i ben col·locats

Vaig triar malament la professió. O realment no va ser amb l’elecció de l’ofici que la vaig vessar, sinó més aviat amb la plataforma triada per exercir-lo. No vull dir que no em senti afortunada de sumar més de mitja vida treballant en aquest mitjà escrit, que ara no voldria provocar cap malentès. Vull dir que potser seria més feliç, o dormiria més plaentment, si en èpoques pretèrites hagués optat per militar en algun partit polític i ara formés part del grup de privilegiats que van saltant de feina en feina en funció del lloc on els deixa cada sufragi. Parlo d’aquells que mai han hagut de buscar-se les garrofes fora de la política i de les institucions públiques. Quan el seu partit es fot tal nata a les urnes que sembla que fins i tot l’apuntador saltarà del lloc de feina, ningú pateix, que el partit surt al rescat, la maquinària de la recol·locació s’activa i, oh, miracle, sempre troba un destí per a cadascú dels damnificats. I no un destí qualsevol, no. Ben aixoplugats, que al carrer fa fred i escalfar-se amb estufa fa pobre. I mentrestant la ciutadania ens quedem només amb els noms i els càrrecs de les primeres espases, mentre en segona línia funciona una cadena de favors i contrafavors que riu-te’n de la pel·lícula protagonitzada per Kevin Spacey i Helen Hunt. Això sí, parlem de persones, en molts casos, amb un currículum que bé mereix tenir-los pilotant el país. Només cal revisar l’historial dels fixatges del nou govern de la Generalitat per trobar expressions que no sé si són una acumulació de mèrits o una presa de pèl: “Ha combinat estudis i feina en”, “Té formació”, “Ha realitzat estudis de màster”, “Graduat en [...] entre més estudis”... Així que ara mateix vaig a matricular-me en tres graus i dos màsters i em donaré de baixa un mes després. Aprendré ben poca cosa, però em quedarà un currículum que ni el president d’una potència mundial.