Un país per a vells

Coincidint amb el Dia Internacional de les Persones Grans, la Societat Catalana de Geriatria ha reclamat polítiques públiques de salut que garanteixin un envelliment actiu durant al màxim de temps possible. Més enllà d’una qüestió moral i de justícia, la reivindicació té tot el sentit del món si tenim en compte, a més, que Catalunya té una de les esperances de vida més elevades del planeta, 83 anys. I una dada més: els ciutadans de 65 o més anys, que representen actualment el 19% de la població, serem un de cada tres el 2050, segons càlculs d’aquella entitat a partir de dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya. El fet és que vivim més anys i, alhora, tenim menys fills. Si aspirem a construir una societat sana, Catalunya ha de ser també un país per a vells, sense que això vulgui dir desatendre la resta de franges d’edat, especialment criatures i joves, confrontats ara a la dificultat de trobar feina dignament remunerada i habitatge. A més de l’aspecte sanitari, l’envelliment de la població té un altre efecte afegit: la sostenibilitat del sistema de pensions. El Banc d’Espanya estima que, per mantenir-lo a flot, caldria incorporar 24 milions d’immigrants a l’Estat durant les tres pròximes dècades. Estem prenent nota de tot plegat?