Que torni l’URSS

Israel ha prohibit l’entrada al secretari general de l’ONU, António Guterres, per no condemnar, diuen, l’atac amb míssils de l’Iran. Home, la veritat és que ho ha condemnat, però el que no vol és que segueixi aquesta mena d’ull per ull. Em pensava que el govern d’Israel estava enrabiat perquè Guterres va alertar que l’era de la impunitat s’alça enmig de l’esquerdament de l’ordre mundial, i l’estat jueu n’és un gran exemple des de fa un any. Però es veu que no, que no estaven enfadats per això.

El secretari general de l’ONU, que es mira el món cada dia, deu estar al caire de la depressió. I no m’estranya. Alerta d’aquesta impunitat del poder polític i econòmic i diu que és políticament indefensable i moralment intolerable. Però, justament, un dels organismes que ho haurien d’evitar, el que ell lidera, no hi pot fer gran cosa.

El concepte, aquest de l’era de la impunitat, s’ha posat de moda. Però el va popularitzar ja fa un parell d’anys l’exministre d’Exteriors del Regne Unit David Miliband. I es veu reflectit en l’ús de la força militar contra els civils al Pròxim Orient, al cor d’Europa i a la Banya d’Àfrica. Però no només. Al cap i a la fi és vella la frase de Paul Valéry que diu que la guerra és una massacre entre gent que no es coneix per a profit de gent que sí que es coneix, però no es massacra. Si no comptem Netanyahu i Nasralà, és clar. Hi ha també un abús de posicions de força dins el comerç. Hi ha l’elusió d’impostos per part de grans empreses mentre les classes mitjanes són gairebé espoliades. Hi ha la degradació de la democràcia. Hi ha l’empoderament de les grans empreses tecnològiques, que atempten contra la nostra salut mental. I hi ha l’impossible accés a un habitatge, sense que res sembli importar gaire a ningú. En fi, que 1984 ha arribat el 2024 i ara trobem a faltar la guerra freda i una amenaça del comunisme que donava vida a la socialdemocràcia.