La culpa de les mares

Principi de curs i moment de les reunions dels tutors amb els pares i mares d’aquell grup d’alumnes. Són trobades col·lectives que serveixen per explicar què hem d’esperar de la nova temporada: objectius, metodologia, sortides, hàbits a treballar... No aporto res de nou si dic que en aquests primers contactes amb els mestres, les mares guanyen per golejada i que en la majoria d’aules els pares es poden comptar amb els dits d’una mà. Ni si reitero que és una situació que es reprodueix als grups de Whatsapp de l’escola, a les visites al pediatre, a les festes d’aniversari... i no acabaríem mai. El rol de cuidadora que se’ns ha imposat a les dones és tema recurrent en molts articles, també en aquesta columna. Avui, però, tornant a les reunions d’inici de curs, potser paga la pena aturar-se a valorar una situació que sovint es repeteix: quan és el pare qui assisteix a la trobada, al costat acostuma a haver-hi la mare. Som dones orquestra que hem d’arribar absolutament a tot arreu, i costarà molt invertir aquesta realitat, però les poques oportunitats que se’ns posen al davant ens entestem a rebutjar-les. Si ja hi va l’home, per què no declinem la invitació? I és aquí on apareix el complex de mala mare i aquesta tendència tan nostrada de valorar-nos en funció del temps que dediquem als altres. No sigui que en aquella reunió amb la tutora s’expliqui una nova metodologia per ensenyar a restar i després, quan el nen o la nena ens demani ajuda a casa, no estiguem a l’altura i ens envaeixi el maleït sentiment de culpabilitat que tant s’avé amb el patriarcat. Que és obvi que la càrrega física i mental que suportem les dones no és només culpa d’aquesta mania nostra de no deixar anar, però si no volem morir aixafades per tanta pressió mental haurem de començar a matar certs complexos, abans no siguin aquests els que ens matin a nosaltres.