El tap de Rajoy

Un dels talls més repetits a la ràdio i més clicats als diaris digitals aquesta setmana és el comentari de Mariano Rajoy parlant dels taps de les ampolles de plàstic; resulta que la nova normativa europea que obliga a lligar els taps a les ampolles l’irrita molt perquè el deixa “fet un circo” cada vegada que prova de beure. El comentari cunyadista no era en una conversa informal de sobretaula, sinó en un fòrum d’expresidents amb Felipe González on ja es veu que van abordar temes de gran profunditat. Potser Rajoy ignora que la mesura de lligar els taps a les ampolles s’ha pres per millorar la gestió dels residus plàstics, potser oblida que 52 milions de tones de plàstic s’aboquen cada any al planeta i que els oceans estan al límit. O potser sí que ho sap però no ho troba prou rellevant, perquè el que de debò preocupa a Rajoy és haver de posar el tap de costat cada vegada que vol beure aigua d’una ampolla. Molts li han rigut la gràcia; deuen ser els mateixos que van riure la gràcia d’Aznar responent a una campanya de Trànsit que demanava moderació en la beguda amb aquella mítica frase “¿Qui m’ha de dir a mi quantes copes haig de beure?”. Les ocurrències d’Aznar i Rajoy tenen un rerefons comú: d’una banda el populisme i de l’altra, diguem-ho clar, el negacionisme. Perquè de la mateixa manera que Aznar negava les xifres d’accidentalitat i menystenia les víctimes de trànsit, ara Rajoy nega el canvi climàtic i menysté les polítiques europees que el volen frenar. I això no hauria de fer gràcia, i menys encara quan el protagonista és la persona que ocupava el càrrec de president d’un país suposadament avançat.