Els castellans són pobres

Cas­te­lla-la Manxa, la seva, la que governa, la que hau­ria de fer créixer, la que hau­ria d’enri­quir, és pobra. El més relle­vant de l’astra­ca­nada de García-Page és l’explícit reco­nei­xe­ment que pre­si­deix una comu­ni­tat pobra, perquè l’hi han fet ells. Està bé que reco­ne­gui que fa 45 anys que viuen dels altres. Està bé que reco­ne­gui que aquests altres som els cata­lans i està bé que for­muli amb tanta clare­dat allò de què fa tant que ens quei­xem. Con­si­de­ren que la riquesa dels cata­lans és seva i cada any se n’enduen la que volen. Però el millor de tot és que aquesta somera (amb perdó de les some­res) reco­ne­gui que la seva comu­ni­tat és pobra i que ha de con­ti­nuar vivint de la soli­da­ri­tat dels cata­lans i que pre­ci­sa­ment ens odien per això, perquè viuen de la nos­tra soli­da­ri­tat, de l’espoli fis­cal que nosal­tres patim. Perquè 45 anys després, per desgràcia de tots, seva i nos­tra, no tenen cap més pro­jecte estratègic per a la seva terra que xuclar de la nos­tra mame­lla. Quin pro­fit n’ha tret, dels recur­sos i recur­sos que els han arri­bat per la via de la soli­da­ri­tat? Quina riquesa han creat? Quina estratègia econòmica tenen per sor­tir de la pobresa? Cap. La seva zona de con­fort és el sub­sidi, la sub­venció, la paga pública, l’admi­nis­tració sobre­di­men­si­o­nada. La Cas­te­lla-la Manxa pobra d’avui no és una herència del fran­quisme. És la que han cons­truït tres pre­si­dents soci­a­lis­tes que han manat 40 anys: Bono, Bar­reda i Page.