El porno i els dos rombes

Pertanyo a la generació dels dos rombes. Aquesta gent que, quan érem petits, sabíem si una pel·lícula que feien a la televisió era convenient per a la nostra edat –amb criteris extremament conservadors– en funció de si apareixia, o no, la doble figura geomètrica al racó de la pantalla. La mateixa generació que la clavava quan intuïa que el pare canviaria de canal en zero coma si a l’escena que estàvem veient, de cop dues persones s’enllitaven, malgrat que el nu es limités a l’esquena dels protagonistes –de vegades ni tan sols passava dels braços– i el sexe es confonia amb un petó un pèl més apassionat de l’habitual. A les llars mai es parlava de sexe i a l’escola, per descomptat que tampoc. Anys més tard, quan ens ha tocat educar els nostres fills, hem comprovat que sovint som robots que repetim patrons de la nostra infantesa i que aquelles expressions que escoltàvem a casa flueixen sense ni tan sols anar-les a buscar. El cas és que quan ha arribat el torn d’introduir l’educació sexual a les seves vides, parlo de les edats més primerenques, ens hem vist orfes d’idees i tampoc no les hem anat a buscar per altres camins. Potser aquesta dificultat per parlar-ne és un dels motius que expliquen com, malgrat que ja han sortit infinitat d’estudis i enquestes advertint-nos que moltíssims menors tenen el primer contacte amb el cinema d’adults als vuit anys, preferim pensar que el nostre forma part del grup que no, que encara no l’ha tingut a les seves mans, i mirem cap a un altre costat. No sé quants advertiments necessitem per entendre que el vendaval el tenim a sobre i per acceptar que els pares som els primers que hem de tancar portes i finestres per protegir-los dels corrents d’aire. De passada, gravem-nos amb foc que si no creem l’hàbit de parlar de sexe quan són petits, no ho aconseguirem quan se’ns facin adolescents.