Satisfets amb la vida

Si són joves, de menys de 29 anys; si són homes, si tenen estudis superiors i si no les passen magres a l’hora d’anar a comprar, tenen tots els números per ser feliços. L’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) ha publicat per primer cop un estudi de l’opinió que tenen els catalans sobre el grau de satisfacció amb la seva pròpia existència. Que complicat, haver de respondre a la pregunta de com de satisfets ens sentim. La nota amb què l’Idescat ha puntuat, després de fer l’estudi genèric, el grau de benestar subjectiu que té, de mitjana, el conjunt de la població del país, és d’un 7,3 sobre 10. Déu-n’hi-do, com n’estem de bé, segons sembla per aquestes dades. Els joves són els que se senten més a gust amb com els van les coses (i més els nois que les noies), com també les persones amb estudis superiors. En els ciutadans que es troben en risc de pobresa, la nota baixa fins al 6,8. La mitjana, és clar, com en tota estadística, valora l’estat d’un col·lectiu, no el sentiment individual. Cosa ben difícil és mesurar el que ve a ser la felicitat. No és un índex de consum ni una estadística tan objectiva com la de la quantitat de cotxes per habitant. El rei de Bhutan, a l’Himàlaia, l’any 1972, ja va crear allò que es coneix com la “felicitat interna bruta”, un indicador que neix per analogia amb el PIB i que mesura el grau de felicitat o satisfacció dels habitants d’un país. Com que és una cosa tan subjectiva, quasi abstracta, ni tan sols és fàcil consensuar què coi és, això de la felicitat. Som feliços si ens apugen el sou, si podem menjar un bon plat de fricandó, si ens trobem bé de salut... Ves a saber.