Posem-nos-hi fulles

Ja s’ha dit que Salvador Illa és un home pragmàtic i que això li farà treure suc i vots de l’acció política de l’executiu que presideix, si és capaç de portar a terme una part dels objectius que va exposar en el discurs d’obertura del debat de política general. Se’n podrà discutir el grau d’encert i el cost indirecte que les seves accions de govern puguin representar en hipoteques socials i econòmiques, però com que boigs fan bitlles i tot suma si va al sarró, ja es veurà al final de la legislatura si els electors s’estimen més doblers dringant que esquellerincs sonant. De moment, per aconseguir-ho, Illa parteix d’un consens més estable que els seus predecessors: els tres partits independentistes feien equilibris amb una falsa unitat que s’havia bastit sobre tres bases programàtiques molt diferents que només tenien en comú la independència, mentre que l’actual govern del PSC compta amb notables afinitats amb ERC i els Comuns, tots tres residents en un mateix espectre ideològic socialdemòcrata on l’independentisme és minoritari i més gran la facilitat per arribar a altres acords. És per això que, ara, el bloc independentista –Junts i CUP, perquè ERC ha d’aclarir si vol dir missa o repicar campanes– ja s’hi pot anar posant fulles. Poca cosa més hi podrà fer a part de retreure a Illa que el seu pla representa retornar Catalunya a una domesticada subordinació amb Espanya de la qual ja ens n’havíem començat a espolsar. Tots sabem que l’habitatge, el finançament, la seguretat, l’administració pública, la sanitat, l’ensenyament, la integració social i econòmica, la cultura, el català i el medi ambient reclamen millores, i que totes serien més eficients i de més qualitat si no tinguéssim al damunt la llosa política i econòmica d’Espanya. Però aquest no és el rumb polític que s’enceta ara i per redreçar-lo no només caldran nous líders sinó conviccions renovades, perquè la competència del pragmatisme serà ferotge.