Llengua, acció i pensament

En el camp de la llengua observem un aspecte poc recordat: l’empobriment expressiu d’una part important de la població; i en lloc de mirar impassibles aquest fet hi ha gent que reacciona escrivint llibres de bona literatura. D’altres ens hem esforçat a combatre de cara aquesta regressió que no és inevitable: amb el lingüista valencià Agustí Mayor, hem elaborat una eina que permet, a qui potser només sap un miler de paraules, accedir a una expressivitat abans inimaginable: el Diccionari de recursos lexicals (Llibres de l’Índex, 2024) pot ser una taula de salvació cap a una llengua rica i diversa.

I us diré més: aquest esforç permet un enfocament nou tot proposant una nova relació amb la nostra llengua: fins ara hem estat construint una normativa i no hem parat de corregir els nostres compatriotes prefabrians... i aquesta iniciativa que ara presentem ens connecta amb la riquesa de tot un bagatge possible innovador. Amb aquesta obra (i amb una mena de complement que és un llibre més breu de títol Llengua viva d’Edicions del 1979, 2022) estem esperançats, autors i editors, en la perspectiva que, un cop fixades les varietats estàndard de la nostra llengua perseguint amb neguit la correcció, els parlants de català podrem anar entrant ara en una nova dimensió: la del plaer de millorar la nostra expressivitat, dia rere dia, any rere any.

En segon lloc, la nostra acció col·lectiva també serà, en els temps que venen, objecte dels canvis d’un altre Foc Nou. Per molt que diguin els proclamadors d’una Catalunya pacificada, la nostra acció continuarà, i ja sabem que no es basarà fonamentalment en manifestacions multitudinàries com les que el món va admirar entre el 2006 i el 2017. Hi haurà d’haver, és clar, una mobilització intensa i continuada com la d’aquests darrers mesos que mostra que hi som. Però ara es prioritzarà la feina organitzada i arreu del país, una feina de talp, amb l’objectiu de treballar per tal d’enderrocar, amb una acció continuada i sistemàtica, les estructures colonials putrefactes del règim monàrquic espanyol que per a la gran majoria del poble català ja no té cap mena de justificació. I tampoc no podem deixar que el pensament vegeti de manera insolvent per les xarxes. Els nyaps en el pensament també mereixen una bona sacsejada i ser objecte d’un Foc Nou clarificador. Vegem tres casos de fraus en el pensament:

Sobre el famós ‘perill de l’extrema dreta’: Fa la funció de papu. L’objectiu és portar-nos cap a l’acceptació submisa de la realitat nefasta que estem patint. Que aquesta mena d’amenaça extrema sigui presentada com un fet quasi inevitable mostra la seva funció de distracció perquè apareix justament quan creix la precarietat social i s’endureixen l’entorn polític i la repressió. És aleshores que sectors influents lligats al capital fomenten grups conservadors (com va passar amb Ciudadanos) perquè ajudin a impedir possibles canvis de debò. El mal real són, doncs, les mancances d’un règim social i polític fomentat per tot el ventall polític ocupant, i exagerant un enemic fomentat pel sistema mateix, no ens en sortiríem mai. S’ha dit també que la religió és l’opi del poble. Però el fet és més greu perquè el fanatisme religiós és la ideologia present en les guerres més cruentes: Israel i Palestina en són testimonis ben punyents. La violència cruel i insensible de l’estat d’Israel només s’entén des d’un fanatisme enardidor i justificador. I els assassinats sanguinaris de Hamas estan lligats a una insensibilitat igualment inexcusable, emparada per una religió fanatitzada. No podem ser, doncs, ingenus davant el fanatisme religiós i abandonar alegrement el principi democràtic de la laïcitat. Que aquest sí que és sagrat.

I un altre engany és presentar les onades d’immigració com un fenomen econòmicament imprescindible quan és, de fet, el resultat de les desigualtats internacionals que, en lloc de resoldre-les, es traslladen als sectors més febles de les societats europees. El problema d’aquest “excedent” de població no desitjada pel capitalisme no es resol amb guerres i misèries del colonialisme, ni col·lapsant les societats. Només posant fi al colonialisme i l’abús. Per això cal treballar per una República catalana, democràtica, laica, igualitària i solidària. En la vida social no hi ha fatalitat. Només estupidesa.