‘Barry Lyndon’, un viatge en el temps

Fa alguns mesos ens dei­xava Ryan O’Neal, actor nord-ame­ricà cone­gut per pel·lícules com Love Story (1970), Paper Moon (1974) o Barry Lyn­don (1975). Aquesta dar­rera és con­si­de­rada per alguns com una de les millors pel·lícules de la història i va obte­nir qua­tre Oscar: a la direcció artística, a la millor foto­gra­fia, al millor ves­tu­ari i a la millor banda sonora adap­tada. Ara fa 50 anys s’estava rodant a dife­rents països euro­peus.

Va ser diri­gida per Stan­ley Kubrick, cine­asta que va fer poques pel·lícules i totes elles excep­ci­o­nals. Abans havia diri­git films tan icònics com Espar­taco, Camins de glòria, o 2001, una odis­sea a l’espai, i després encara diri­gi­ria The Shi­ning, La jaqueta metàl·lica i Eyes wide shut.

Com a guió, el direc­tor va triar un relat de William Thacke­ray, escrip­tor del segle XIX. La història té lloc al segle XVIII i tracta de les aven­tu­res per mig Europa d’un irlandès que ha hagut de fugir del seu país i acaba casant-se amb una rica hereva, tot i que no és accep­tat per la noblesa a causa dels seus orígens.

L’obsessió del direc­tor per reflec­tir la rea­li­tat del segle XVIII va por­tar molta feina i el resul­tat va valer molt la pena: la pel·lícula és com un viatge en el temps. Es va fer fer el ves­tu­ari, les joies i les per­ru­ques a par­tir de pin­tu­res i gra­vats de l’època. L’exèrcit britànic, amb les seves famo­ses jaque­tes ver­me­lles, va ser encar­nat per sol­dats de l’exèrcit irlandès entre­nats amb un espe­ci­a­lista mili­tar. Pel que fa als deco­rats, no eren arti­fi­ci­als sinó palaus autèntics d’Angla­terra, Irlanda i Ale­ma­nya.

Un altre com­po­nent a des­ta­car és l’ús de la llum. Al segle XVIII no hi havia elec­tri­ci­tat i per repre­sen­tar la rea­li­tat del moment Kubrick va pro­po­sar-se no uti­lit­zar-ne. I, lle­vat d’alguna escena molt con­creta, ho va acon­se­guir. Nosal­tres estem acos­tu­mats a veure en sèries i pel·lícules esce­nes de ball en palaus amb nobles i prínceps amb una llum espec­ta­cu­lar: res més lluny de la rea­li­tat. La il·lumi­nació de l’època era pobra, es feia amb espel­mes i per al rodatge se’n van haver de com­prar quan­ti­tats ingents, com es veu en alguns moments. Per fil­mar amb tan poca llum Kubrick i el seu direc­tor de foto­gra­fia, John Alcott, van arri­bar a la con­clusió que la millor càmera exis­tent al món en aquell moment era una que havia creat la NASA per fil­mar des de satèl·lits arti­fi­ci­als o per als viat­ges a la Lluna; la van dema­nar i la NASA els la va dei­xar. El resul­tat va ser espec­ta­cu­lar. No obli­dem que Kubrick, abans de ser direc­tor de cinema, havia estat fotògraf.

Per esco­llir la banda sonora, Kubrick va escol­tar un munt de música de l’època. En els seus arxius per­so­nals hi ha guar­dada una llista manus­crita que anava fent a mesura que escol­tava LP (ara en diuen vinils). Els com­po­si­tors esco­llits van ser Händel, Mozart, Bach, Fre­de­ric II de Prússia i Vivaldi, entre altres. De Händel des­taca la famosa sara­banda que apa­reix en dife­rents moments de la pel·lícula, que en rea­li­tat era una sen­zi­lla música per a cla­vicèmbal que a Kubrick li va encan­tar i en va encar­re­gar una versió per a orques­tra i una altra per a vio­lon­cel per a uns moments dramàtics i ten­sos.

Tots sabem que és impos­si­ble viat­jar al pas­sat, les lleis de la física ho impe­dei­xen. Però si vostès vol­gues­sin viat­jar al segle XVIII, espiar aquesta època per una fines­tra i veure quin pai­satge hi havia, com es ves­tia la gent, com llui­ta­ven els exèrcits i quina música sonava, la forma més fide­digna que tenen de fer-ho és veient aquesta obra mes­tra del cinema de tots els temps: Barry Lyn­don, de Stan­ley Kubrick.