Maleïda cobertura

En l’era de la hiperconnexió, dir que no tens cobertura és gairebé un anatema i sona a excusa de mal pagador. Podria ser una estratègia per evitar trucades o defugir converses incòmodes, si no fos perquè ja no et creu ningú. Sigueu, però, benvolents, si l’excusa ve d’algú que viu en una zona rural, no importa que estigui a tocar d’una gran ciutat, perquè quan surts del radi metropolità tot pot convertir-se en un forat negre. La vida fora de les ciutats transcorre a un altre ritme, és cert, i les connexions, incloses les de telefonia, desapareixen per art de màgia. Hi ha qui voluntàriament decideix viure desconnectat, i a fe de Déu que a les zones rurals ho té fàcil. Però la desconnexió no pot ser una condemna. Tinc la impressió que a mesura que a les ciutats es van sumant G a la velocitat de transmissió de telefonia mòbil (anem pel 5G?), a les zones rurals en perdem al mateix ritme. Trucades que no arriben, converses hilarants amb un repetitiu “no et sento” que fa que instintivament apugis el to de veu com si cridar t’ajudés a connectar-te al món. Per sort hi ha companyies que han enfocat el seu negoci als desemparats i proporcionen fibra òptica a llocs que ja es consideraven inevitablement deixats de la mà de Déu i de les grans companyies. Sovint, hi arriba per cable aeri, les antigues línies de telèfon que Telefónica fa dècades que ha abandonat però conserva en propietat, fins que una tempesta o una ventada fa caure alguna branca i et deixa sense connexió, no unes hores sinó dies o setmanes. I aleshores et trobes venerant culpablement un personatge com Elon Musk i els seus satèl·lits. Benvinguts a l’era tecnològica.