Veritats incòmodes en el finançament autonòmic

Segueixo amb atenció, però sense cap passió, el debat actual sobre el futur del finançament autonòmic; sense passió, per avorriment. Hi portem molts anys –tota la meva vida acadèmica, 50 anys!–, i en segueixo escoltant molts que parlen sense saber-ne; i d’aquells qui en saben constato com en molts casos el seu alineament amb el partit al qual es vinculen els fa totalment previsibles. Els ultraperifèrics i els qui no devem obediència orgànica a cap partit, per a bé o per a mal, tendim a pensar que la gesticulació observada del sí però no i del no però sí forma part de l’oasi català. Aquest fins ara ha estat amb confluència empresarial amb la capital de l’estat i amb manca de renovació, pel que respecta a la governança interna, dels qui manen realment al país.

En el tema del finançament autonòmic cansa que no se sàpiga veure que l’acció pendent és sempre política, i no la manca d’una diagnosi de situació més precisa a càrrec d’una nova comissió ad hoc. I ho dic jo, que exhibeixo en el meu currículum acadèmic la pertinença a múltiples comissions, sense ser comissionista de cap d’elles. Res així no canvia. O canvia molt poc. Ja es pot reconèixer que allò que tenim sobre la taula de l’estat descentralitzat és un “petit Frankenstein”, com s’ha dit, però qui en resulta beneficiat es deixa sempre les ungles en no esmenar-lo. Com ha passat sempre, els catalans paguen els plats trencats de fer bellugar la taula del finançament, rebent tota mena d’improperis i desqualificacions, perquè després se n’aprofitin, a cost zero, molts dels qui han criticat les propostes catalanes. Catalunya, tot i que alguns ho obviïn, és un país amb identitat pròpia, una llengua, una cultura; una Comunitat amb voluntat de ser, prou diferenciada del règim ordinari de l’Espanya autonòmica, meitat artifici, meitat natura morta. I ho és més enllà de la conjuntura opinàtica; fins i tot de la dels seus propis ciutadans, que cada cop, com a nouvinguts, són més aliens a aquells trets distintius de la nació. D’aquí que els contraris a la reivindicació del finançament vulguin traslladar constantment el debat territorial a l’esfera individual: el de quina llengua parlen els catalans a hores d’ara; quin suport donen a la reivindicació nacional; fent l’èmfasi que són els ciutadans, i no els territoris, els qui paguen impostos; que cal ser abans europeus i espanyols que provincians; que no hi ha balances fiscals territorials com no n’hi ha entre els López i els Font, o que els arguments personals de l’ordinalitat entre allò que paguen i allò que reben els contribuents no aplica a l’agregat del país. Etc.

Val a dir, també, que no cal disfressar massa els termes per agradar a l’altra banda, que ja ha decidit que no li agradaràs en cap cas. La major capacitat recaptatòria del país s’explica perquè tenim unes bases impositives més altes, i les fem servir més –com a molts altres països desenvolupats amb els quals ens volem comparar–, cosa que no és l’equivalent a un major esforç fiscal en tipus. Fent-nos forts que la població rellevant és la ciutadana del país, i no l’estimada com a beneficiària d’unes polítiques estatals que s’ajusten segons la “major o menor necessitat” estimada, que pot voler dir, també, quin beneficiari convé privilegiar més o menys. I perquè, si bé és veritat que són els contribuents els qui paguen impostos, és cert que en un sistema federal aquests ho fan no només a la jurisdicció central, sinó també a la federada, sense esperar una transferència bestreta, contra aquesta idea tan nacionalista espanyola que fiscalment no hi ha catalans, sinó espanyols que viuen a Catalunya.

És, tot, molt antipàtic. I a la vegada, mentre això passa, alguns dels qui més reivindiquen la solidaritat entre territoris, després la menystenen dins de casa seva, abaixant impostos als rics, eliminant taxes universitàries indiscriminadament, universalitzant les prestacions públiques que entre tots, forçadament, estem finançant. També cansa molt trobar que des de les esferes mediàtiques prevalents, finançades –de nou– entre tots, es privilegiïn les veus que, atacant qualsevol proposta catalana, aconsegueixen que res no passi, per la impossibilitat de servir el cafè per a tothom, i es prorrogui l’statu quo que tan bé va als qui el mantenen.

Reconeguts els greuges, val a dir, però, que en bona part la culpa és nostra –meva, també– quan davant de la reiterada situació no es reacciona. Tot i així, malgrat que soni contradictori, avui que han guanyat al nostre Parlament els partidaris del 155 –com es diu ara– per àmplia majoria, voldré ser de nou comprensiu i recomanar que toca altre cop arremangar-se i veure si de la conjuntura política i de la geometria variable en podem aconseguir, pel país, allò que amb raonaments estructurats, constància i paciència no s’ha assolit.