La comoditat

Als camps de civada i ordi de Lumbier, a la serra de Leire, a Navarra, la sotragada emocional que buscava la muralista Iruña Cormenzana López (Pamplona, 1967) era d’una poesia bucòlica que embriagava de tal manera que era excessivament dolça. La bellesa que commou però no colpeix ni pertorba. Fa anys que amb les seves obres denuncia un silenci incòmode: la migració. Quan va tancar l’última fàbrica de guants de goma, la pintora navarresa va quedar-se milers de motlles. Tenia un tresor i l’objecte, un material de desús, li va mostrar el llenguatge artístic per a la reflexió que volia. Va instal·lar els motlles de les mans enmig dels camps de cereals en floració però l’aire acaronava i calia una plantofada; la d’una onada impetuosa, un mar furient, el so engolidor en un concert continu, l’atmosfera salina enganxifosa… L’entorn el va trobar a la Concha a Sant Sebastián. La platja és plaent, però també un cementiri. Primer els palpissos i a mesura que baixa la marea, les mans blanques que, en silenci, criden entre les ones. La instal·lació, efímera, ja no hi és. Efímer també és el plor de l’espectador que, colpit, ha sentit el dolor i no la insensibilitat que com un mur, suposadament segur, hem bastit davant les tragèdies. Una frontera per no sortir de la zona de confort europea. Per hipocresia. “És més còmode, com a artista, pintar flors”, em recorda la muralista. La comoditat de pintar flors és també la d’escriure sobre camps de blat daurats.