Habitatge: trumfo o marrada?

La qüestió de l’habitatge és tan fonamental per a l’emancipació dels ciutadans que quan l’administració pública hi vol intervenir per garantir la igualtat d’oportunitats i, sobretot, l’accés dels més desfavorits a un sostre digne, hauria d’autoimposar-se una gran dosi de rigor per garantir que les inversions que farà no es perdran en el pou sense fons de les urgències polítiques. Fins ara cap dels governs que han regit el país (CiU, PSC, Junts i ERC) ho han sabut evitar, qui sap si per desconeixement de la profunditat del problema o per un encreuament d’interessos polítics i econòmics. Les dades demostren que fins ara s’han malbaratat molts d’esforços i que s’han invertit molts cabals públics en solucions de curta volada. A Catalunya hi ha 3,9 milions d’habitatges i gairebé un milió s’han construït inicialment sota un règim de protecció oficial. Malgrat això, 880.000 ara ja no tenen aquesta qualificació ni en fan la funció perquè han passat al mercat lliure i el parc social actual, el més minso d’Europa, és de 116.000: 62.400 de compra, 40.100 de lloguer i 13.500 de lloguer amb opció de compra. És a dir, només una tercera part té garanties de continuar prestant el servei social per al qual s’han construït perquè la resta també desapareixerà progressivament fagocitat per la propietat privada. Ara el govern que presideix Salvador Illa vol emular el de José Montilla i també promet 50.000 habitatges socials més. Els antecedents no ens permeten tenir gaires esperances: comptant que se n’executin dues terceres parts, com va fer el tripartit, seguiran el mateix camí i d’aquí a uns anys caldrà tornar a començar? O els 4.400 milions d’inversió que s’anuncien seran íntegrament per dotar el país d’un patrimoni estable d’habitatge protegit que només podrà mantenir la seva funció social per a generacions futures si és íntegrament de lloguer? L’aposta que fa el govern és un trumfo o una marrada?